Looking for Carmen de Mairena Part II by Jean Martin du Bruit

Arribà el gran dia i els nostres dos herois quedaren a la famosa seu del carrer Pelai, lloc ideal per començar un nou descens a l’infern de la Rambla. Una del migdia, dia plujós. No manquen pas sandàlies amb mitjons. Moda guiri. Les estàtues no es mouen. Un policia badalla mentre un home mira escots. El panorama folklòric conclou quan sonen les campanes – la malenconia, que diria Gloria Estefan – i una terrassa a dues passes del Liceu acull a la rossa i al morè, així amb accent a la e, eh? Què dolent. Vinga, continuem. On érem? Això, davant del gran temple musical de la burgesia catalana, on esperem a la incomparable Carmen de Mairena per una qüestió de justícia poètica. Si la Pantoja i la Jurado hi cantaren perquè no ho pot fer la gran transexual de les Espanyes? Mirem el rellotge. “¿Quieren algo los señores?” “Sí, una caña y un café. No hombre, es broma. Un té y un café con leche. Gracias.” Transcorre el ball del rellotge de sorra i la nostra estimada no ve. El català i l’alemanya s’havien plantejat la possibilitat d’una absència carmelita quan es requeria presència. En Jordi canta: “Carmen, Carmen, voy a tener que emborracharme, Carmen, Carmen, Carmen, porque sino nunca voy a hablarte”. Altres homes imprecaren als déus i obtingueren resultat. La Lena riu, però tampoc funciona. Una i mitja. Una amiga belga els saluda, peta la xerrada amb ells i els desitja sort. “¿Un piti y nos vamos?”

Let’s go. Un moment! Quan els nostres ben amats alcen el cul, s’aturen i somriuen. Una figura, (Oh dear, what can I do? Baby’s in black and I’m feeling blue), destaca sobre el gran nombre de vianants. És ella la més bella, vella i roja com una poncella. Saluda amb la mà com una diva que no sap ni fava d’occità. S’apropa i la seva veu de camioner amb ressaca trenca la lírica somniada. “¿Dónde estábais? ¡Os he estado esperando en ese bar, al lado de la calle Fernando!” “Pero Carmen, quedamos en el Liceo.” “¿Ah, sí? Bueno, sentémonos que tengo otra cita en veinte minutos.” La vedette s’imposa i mira de cara, amagada sota les seves ulleres de macarra amb diners. Well, I’m your Venus, I’m your fire at your desire...

Miguel de Mairena nasqué al barri de Sarrià quinze dies abans del cautivo y desarmado que tancà amb estrèpit la Guerra Civil Espanyola, si bé altres fonts situen la seva primera jornada d’existència planetària al llarg de 1933. Les llums del quinze de març, jornada de la mort de Juli Cèsar, donaren vida a un nadó marcat des de ben petit per una indubtable vocació artística. Mamá, quiero ser artista, oh! mamá, ser protagonista, con pieles o harapos, que tal de ser trapos...

Miguel era un bon noi i els seus pares l’estimaven. Als dotze anys, 1951, treballava com a noi dels encàrrecs a una farmàcia de la Bonanova i entretenia els clients amb cants i balls que un lustre més tard, després de fer d’extra cinematogràfica, la dugueren a la sala Ambos Mundos on debutà i triomfà durant quatre temporades. En aquella època el lloc d’ambient per excel·lència era la Bodega Apolo, que també veié com el jove Miguel imposava la seva solidesa vocal, escoltada a molts paratges de la nocturnitat canalla i comtal com el Ciros, el Patio Andaluz, el Whisky and Twist, la Macarena de Flamenco o el Gambrinus, on els travestis començaren a fer-se notar amb una força mai vista durant la negra dictadura.

Els seus models eren Lola Flores, Concha Piquer i Sara Montiel. Neta y castiza, que si entorna los ojos, te cauteriza, te cauteriza. Potser el lector pensa que el to del meu text és burleta. T’equivoques. Encara no hem tractat el gran problema. Miguel volia ser Carmen. L’any 1968 un home la rebutjà per portar vestits de dona. Desmond stays at home and does his pretty face, and in the evening she still sings it with the band. L’amor que no tenia nom la rebutjava per mostrar sense por la seva diferència, valentia que, naturalment, derivava en greus problemes amb les forces de l’ordre, repressores de vagos, maleantes, rojos e invertidos, teòrics monstres perversos d’una societat que volia canviar i no podia per culpa de formol, esglèsia i espasa.

El desig i la metamorfosi. Miguel es posà pits i esdevingué Carmen. Com per una inèrcia de barri xinès, on ha viscut gran part dels seus dies, exercí la prostitució, conreà fortuna a Pineda de Mar i retornà a Babilònia sense esperar el gran salt de fama i condemna. A principis dels anys noranta acompanyà a un amic a un càsting de Força Barça i hi sortí contractada. Conegué al seu mentor Javier Cárdenas, per qui declara sentir gran afecte i estimació, i encetà una carrera televisiva de la que sent veritable orgull. “Yo soy muy famosa, la crisis no me afecta. Bueno, tengo un bolo cuando antes tenía tres, pero si te fijas otras no tienen ninguno. La crisis es más por la edad, que tengo un novio más joven y no sé si durará. La gente me saluda mucho.” I tant que ho fa! Molts ciutadans anònims la reconeixen i li demanen una foto. “¿No ves que me están entrevistando? Venga, dispara. ¿He salido bien?”

Manquen pocs minuts. S’esgota el temps. “¿Sabes que hice cine porno?” Sí, ho sabem. Un dels seus títols més cèlebres és Soy puta y mi coño lo disfruta. “Lo hice para empezar, esto funciona así; hace poco trabajé en una con Dinio, el cubano.” L’home de la noche me confunde y por la tarde haciendo el amooool. Carmen de Mairena pot semblar, i s’ho creu, una estrella rutilant, una màscara necessària que conté al seu interior el llegat d’una generació que en breu desapareixerà. Mentre s’aixeca, obre la bossa i ens dóna dues fotos promocionals. És una professional. S’acomiada, mou els malucs i se’n va, decidida. She’s electric, She’s in a family full of eccentrics, She done things I never expected. Tampoc ens passem.