Looking for Carmen de Mairena Part I by Jean Martin du Bruit

Hi havia una vegada una alemanya i un català. Ambdós conspiraren penetrar a les terres indòmites del Raval a la recerca del travesti més famós de la Península Ibèrica: Carmen de Mairena. El noi l’havia vist temps enrere, quan la Rambla era una jungla tranquil•la sense barrets mexicans ni cerveza beer. L’ambient alegre i provincià donà pas a una avinguda cosmopolita on transitar era un eslàlom que el noi i la noia completaren com bonament pogueren. Només una lleu aturada per parlar amb dues americanes que venien d’una unbirthday party frenà el seu impuls.

Arribats al carrer Montserrat començà l’aventura pel bosc decrèpit de pols i murs caiguts. Els nostres protagonistes decidiren picar timbres propers al Cangrejo, local on el més gran centaure de la postmodernitat havia tingut moments de glòria. Els veïns s’escandalitzaren. No, esta mujer ya no viene por aquí, no sé dónde vive. La resposta de l’intèrfon es complementà amb la dels balcons. Algunes persones s’emprenyaren i escridassaren a la intrèpida parella. ¿Para qué llaman? ¡Déjenos en paz! ¡No tenemos nada que ver con esa mujer!

Els crits allunyaren els investigadors. Un gos bordà. La tensió era profunda, però no irrespirable, pel que decidiren refer el camí. La mitologia popular veu la Mairena com una juerguista de primera, una vividora que gaudeix de l’ambient nocturn. Els bars en podien donar la resposta. Al mateix carrer Montserrat preguntaren al bar Zamora, i tant el cambrer com una clienta amb sobrepès ampliaren els horitzons del català i l’alemanya. Calia pujar uns quants carrers del laberint i tornar a preguntar, doncs amb el nom de la casa encantada del travesti poc farien. Necessitaven un número precís.

Mentre pujaven l’estretor del Raval augmentava la inquietud. La caputxeta vermella no sabia res del llop, però en Jordi i la Lena, vet aquí el nom dels dos grillats, aprofitaren la tecnologia i, abans de la seva recerca urbana, s’entretingueren al Youtube per veure vídeos de la diva amb més llavis que Mick Jagger. Com seria veure-la en persona? Diria allò de «cuando veo una peli porno se me pone el coño como un horno»?

Havien descuidat acotar la informació i preparar-se psicològicament. Sentien por i neguit, fins i tot pensaren en renunciar a la seva futura gesta davant la lògica dels esdeveniments i la incomunicació idiomàtica de la zona, plena de locals de contrades llunyanes on el mite de la Mairena era desconegut. Potser les prostitutes sabrien alguna cosa, però Holmes i Watson no s’atrevien a entaular conversa amb elles. La solució arribà quan la línia de la derrota es perfilava a l’horitzó. L’únic bar castizo de l’indret els rebé amb música d’Estopa i pimientos del Padrón. Els enviats de Déu no són àngels asexuats, sinó cambrers vestits de blanc immaculat, Dupont i Dupont del segle XXI amb claus que obren totes les portes. Sí, hombre, está aquí al lado. Tira recto y gira a la izquierda. Verás un portal donde siempre hay putas. No, no sé el piso. Pregunta.

Gràcies, moltes gràcies. La Lena i el Jordi somriuen. Per primer cop senten tenir una pista càlida i no volen desaprofitar-la. Bingo! Les barjaules xerren disteses fins que irromp la policia. Totes fugen menys una encantadora romanesa a qui pregunten si sap on viu la Carmen. Tot és dir-ho, mirar cap amunt i veure una roja cabellera a un balcó amb cortines beige. El cabell s’esvaeix. ¡Carmen! No, chilla más fuerte. El català obeeix les ordres de la prostituta. ¡CARMEN! Ahora ya puedes subir. El noi i la noia es miren als ulls, incrèduls. Accedeixen a dins l’immoble on han vist la cupletista. Van a les palpentes. La foscor és absoluta i les escales semblen de la postguerra. Es creuen amb una parella que els observa amb estupor. Què hi fan aquests a casa nostra? Pugen un pis més. Ca la Carmen és a dos metres. La porta és oberta. No volen entrar sense una invitació prèvia. Piquen. Fotos de Sara Montiel i Lola Flores. Toc toc. Toc toc. Apareix un home d’uns setanta anys. ¿Está Carmen? ¿Sois periodistas? Sí, queremos entrevistarla para resucitar su pasado. Hoy está muy cansada, acaba de llegar de un espectáculo en Córdoba. Volved de aquí a una semana a la misma hora. De acuerdo. Muchas Gracias.

Ningú pot entendre la sensació viscuda quan tens el paradís a un pam i t’asseguren que hi podràs tornar. Cien travestis por barra, pecho en popa a toda juerga, no corta falda sino vuela, ese travesti arlequín. Perdó. He perdut el cap. Calia esperar i el somni es faria realitat.

Una setmana després els nostres protagonistes quedaren en un bar de la Rambla del Raval regentat per una transexual. Begueren tè, parlaren de la preparació de l’anhelat instant i partiren envers la casa encantada. Les sis de la tarda era una bona hora per una sacra conversazione amb l’estrella de la cançó. L’espai era el mateix. Les senyores de la vida havien desaparegut i tres mossos barraven el pas al punt decisiu de la història. Com que en Jordi i la Lena no tenen pinta de delinqüents pogueren passar, pujaren el seu particular stairway to heaven i repetiren el toc toc, aquest cop amb la porta tancada. El senyor gran que identificaren com el mànager de l’artista no hi era, i en el seu lloc els rebé una dona amb aspecte hindú d’origen andalús. Havien franquejat el darrer obstacle! O això semblava. Sara Montiel. Paper higiènic. Lola Flores. Ferum anòmal. Museu Carmen de Mairena. Todas mis fotos entre mis muros. Esperad un momento, está durmiendo, ahora se levanta. Seiem a dues destartalades cadires. La llum és groga anys cinquanta. Sorpresa! Finalment veuen a la Carmen. Porta un pijama verd amb dibuixos d’ossos de peluix i fa mala cara. Ha anat a dormir tard i no s’ha pentinat. Quina potència oral! És una aparició, una epifania còsmica i metafísica. La musa del Paral•lel té son. Els cita per l’endemà a la Rambla on, finalment, podran conversar amb calma. Esperar, sempre esperar. I vet aquí un trans i vet aquí el break dance, que aquest conte no és clos, Joan Clos. Continuarà.