Horinal Horiginal Protesta i posa-te'n un al cap by Judit Ortiz Cardona

Si n’era una vegada que a la plaça de Sant Jaume hi havia 135 escons amb un Molt Honorable Senyor President i 41 regidors amb un Il·lustríssim Senyor Alcalde, escollits democràticament, els uns de cara als altres, amb el privilegi de decidir assumptes vitals sempre guiats pel bé de la comunitat. Ai! però, el Gran Senyor Capitalisme tot poderós sempre menava arreu i esbiaixava amb el seu poder els camins traçats…

I un bon dia en aquella ciutat la Poesia fou detinguda momentàniament pel poder municipal, acusada de portar un Horinal al cap. Tècnicament no estava autoritzada per sortir al carrer amb aquella fila. Tècnicament no tenia el permís municipal per exercir la seva vocació. La Poesia amb l’Horinal feia nosa, encara no sabem perquè. Aquella honorable senyora durant 9 anys havia acudit un cop per setmana desinteressadament i sense fer aldarulls, ben discreta ella, al restaurant literari Horiginal, sempre vestida amb l’Horinal. Un cop allà els seus enamorats, perquè la poesia, senyors, no necessita fans, necessita amants, jugaven amb ella a fer de muses. La sala era màgica i permetia un salt en el temps. Podien imaginar que eren en una reunió clandestina dels primers anys del segle XX, o bé en un teatre. Els sentits eren lliures per uns instants i, sempre pacíficament, aquells amants saciaven la seva set amb una droga tant inofensiva com les paraules encadenades en versos.

Però aquesta màgia poc importava als funcionaris ni als polítics municipals. La veritable màgia per aquesta gent era dissenyar la ciutat del futur. La ciutat aparador. L’ens consistorial de manera obsessiva derivava tota l’energia pressupostària en modelar- la al servei del Capitalisme.

La seva política dretana, disfressada convenientment per la mà esquerra, muntà la farsa de fer creure a tot ciutadà que podia participar i decidir sobre quina avinguda Diagonal era la millor. Renovar-se o morir. Crearen un miratge només per tapar l’interès real: ampliar les línies del Tramvia i el benefici econòmic que revertiria, no en el ciutadà abaratint per exemple el preu del bitllet, sinó en les arques d’alguna empresa municipal, sí, municipal.

Fins i tot, l’Il·lustríssim Senyor Alcalde tingué la gosadia de presentar la candidatura de la nostra ciutat per uns jocs olímpics d’hivern, ignorant les seves coordenades geogràfiques i l’altitud de 0 metres per damunt del mar. Potser en el seu fur intern, i en un acte de fe insòlit i reforçat per la nevada posterior del 8 de març de 2010, va creure que la màgia dels diners podrien elevar la metròpoli 2.000 metres, una cota ideal per a les nevades contínues. Tot semblava part d’una estratègia de màrqueting per cridar l’atenció, fos com fos, al preu que fos, ratllant el ridícul esperpèntic. Propaganda per vendre la ciutat a uns preus assequibles. I per assegurar la venda de llur bellesa –artificial, per cert–, calia exercir paral·lelament un rígid control. Eren molt llestos, mesos abans donaren llum verda a una ordenança municipal –sí, municipal, perdoneu la reiteració– de civisme, així doncs entre altres disbarats vestir de forma indecorosa no estava permès. I la nostra víctima estimada, mil·lenària, immortal i universal, supervivent a totes les èpoques i règims, la senyora Poesia, potser desentonava amb el paisatge urbà tant ben concebut i dissenyat.

Potser consideraren que cometia adulteri i no li podien permetre aquell flirteig amb amants no sotmesos al poder consistorial. Però a l’Ajuntament, on regnava la ignorància, no sabien que no era un flirteig, sinó que era una relació de compromís i ben seriosa. De forma bilateral, l’expressió artística era reforçada, alimentada i així creixia una de les formes menys entesa i estesa de la literatura.

I la Poesia no podia entendre res, ella estava ben disposada a ser a tot arreu, a l’Horiginal amb l’Horinal al cap i a la Setmana de la Poesia, ocasió única per jugar a ser déu i estar present a tots el racons de la ciutat alhora durant 7 dies. Volia ser allà on els seus amants incondicionals l’esperessin.

Penso que potser si la Poesia hagués anat de bracet d’un llibre d’autoajuda o d’un pamflet publicitari de l’Ajuntament, no hagués patit l’ultratge de la “detenció momentània”. Si hagués accedit a casar-se amb algun dels edils, hagués exercit de marquesa de la ciutat tot presidint les inauguracions de la nova Diagonal i del nou traçat del Tramvia i la línia 9 del metro.

A la Barcelona d’aquells temps tècnicament no estava permès consumir lliurement paraules i versos. Una droga molt perillosa i il·legal.

més info: horinal.blogspot.com