Tinc set I pago la factura de l‘oxigen que respiro by Judit Ortiz Cardona

Si n’era una vegada que a la plaça de Sant Jaume hi havia 135 escons amb un Molt Honorable Senyor President i 41 regidors amb un Il·lustríssim Senyor Alcalde, escollits democràticament, els uns de cara als altres, amb el privilegi de decidir assumptes vitals sempre guiats pel bé de la comunitat. Ai! però, el Gran Senyor Capitalisme tot poderós sempre menava arreu i esbiaixava amb el seu poder els camins traçats...

El darrer trimestre de l’any 2009 i durant els dos primers mesos de 2010, la notícia, per capítols i en la que s’hi detallaven els prepreacords, preacords i postacords, fou publicada a tots els diaris: la nostra aigua ja no era nostra. A partir del dia D els amos de París n’eren els gestors i beneficiaris. Cada cop que un ciutadà obria l’aixeta de casa seva, ingressava uns euros a les arques dels senyors reis francesos. La jugada havia estat neta i diàfana –com l’aigua venuda–: l’entitat bancària catalana, accionista majoritària de la companyia catalana de l’aigua i propietària del castell negre de la Diagonal, no va ocultar mai les maniobres. Per a què? Els ciutadans podien llegir als diaris cada pas donat, però com sempre es tragaven la píndola de l’apatia: o bé ignoraven les notícies o bé havien perdut la capacitat crítica. Prou en tenien amb la crisi i amb els voltors financers que sobrevolaven en cercles damunt les vides familiars i que esperaven, amb la paciència dels carronyers, que un o altre fes figa per tirar-s’hi a sobre i rapinyar el que en quedés.

Els amos del castell negre, amb un tripijoc increïble d’empreses generades i creades per mantenir en minoria el control de l’aigua i alhora desprendre-se’n de la gestió, ho tenien clar: la venda de la companyia catalana de l’aigua incrementaria exponencialment les seves arques (estaven pensant en ampliar la fortificació per encabir- hi els bitllets, no fos cas que se’ls escapessin per les portes), i romandre com a soci minoritari perpetuaria la seva participació en els beneficis. Que fos un altre que tingués la responsabilitat de donar de beure a la gent assedegada.

Mentrestant, els senyors de la Plaça de Sant Jaume, apoltronats com sempre als seus trons, molts mesos abans únicament van reaccionar amb un “lleu recel”. Senyors, què és el recel? És una acció suficient per protegir els ciutadans que amb bona fe us van escollir? No, el recel és un sentiment, és una cuirassa que us protegia i reforçava la vostra posició benestant. Recel, una broma de mal gust. Aquests senyors no van alçar la veu, la covardia enfront dels veritables governants és la mordassa perfecta per mantenir-se en la farsa de l’Estat del Benestar. “No desestabilitzem el sistema, que podem caure molt baix”. Sempre podem beure aigua envasada, cristal·lina i màgica, depuradora i font de l’altre negoci especulador que posa en escac el brollador de la vida. Només hi va haver un gest ridícul per mantenir la catalanitat de l’aigua: nomenar el president del castell negre vicepresident de la companyia francesa, ben fet, així quedava tot ben lligat, relligat i blindat. Control absolut.

El nostre cos està format per un 80% d’aigua, necessitem la hidratació per viure i aixecar-nos cada dia i anar a treballar, preneu nota: per anar a treballar. El consum estava garantit i la trampa, servida. Els ciutadans foren literalment els dipòsits garants de la perversió d’aquesta transacció borsària i econòmica, de la qual només els diables capitalistes podien entendre’n l’entrellat de pactes i empreses de diversos sectors implicats.

A cada pas que donem, transpirem; quan plorem, perdem reserves hídriques; quan mengem, també; tenim uns ronyons que filtren les impureses i es desfan de l’aigua que el cos ja no aprofita. Quan treballem per altri, l’engreixem i alhora consumim aigua que paguem als grans especuladors.

En aquella època es van establir les premisses del que vingué després: els béns energètics i essencials que la mare Terra proveïa gratuïtament, perquè per a ella el benefici últim és la vida i no els diners, foren la moneda de canvi del capitalisme, animal traïdor que va envair i esclavitzar els cossos dels ciutadans, i ara, ningú recorda els senyors titelles de la Plaça de Sant Jaume ni el seu grotesc recel, i ningú s’escandalitza quan paguem cada mes la factura de l’oxigen que respirem.