Trencadís by Judit Ortiz Cardona

Si n’era una vegada que a la plaça de Sant Jaume hi havia 135 escons amb un Molt Honorable Senyor President i 41 regidors amb un Il·lustríssim Senyor Alcalde, escollits democràticament, els uns de cara als altres, amb el privilegi de decidir assumptes vitals sempre guiats pel bé de la comunitat. Ai! però, el Gran Senyor Capitalisme tot poderós sempre menava arreu i esbiaixava amb el seu poder els camins traçats...

I en aquells temps, ancorada entre el mar i la muntanya, Barcelona i els seus ciutadans batallaven contra els temporals de la crisi econòmica i financera. Però des dels castells de poder els moviments experts de prestidigitador feien inexorable la metamorfosi de la gran urbs. Transvestida com la millor botiga del món. Oberta a totes les fronteres com un gran resort hoteler. Reordenada cívicament amb totes les ombrel·les del mateix color, només faltava pautar des de les ordenances municipals les coordenades en plan plànol marítim. I amb els carrers castrats de tota expressió espontània d’art: permisos i autoritzacions degudament atorgats, i els horaris pulcrament estipulats, així com també els centímetres quadrats exactes de vorera que l’artista podia “ocupar” per desplegar –en la mesura que la quadratura del cercle li deixés– llur expressió artística, fos musical, mural o performance.

I no n’hi havia prou amb regular la conducta dels barcelonins, era estrictament necessari establir els camins a seguir pels turistes, talment com un ramat de bens –per cert, molt ben educats a seguir l’estàndard del lleure consumista. I llavors sorgiren com bolets uns senyals al terra que traçaven la ruta modernista. Poc a poc la marca d’un dels arquitectes més universals fou incorporada al copyright de BCN. Gaudí. Ell, que visqué austerament, entregat totalment a l’art fent un collage entre els oficis artesans i l’arquitectura, fou convertit en la imatge corporativa d’aparador i fast sell. Ell, el pare del trencadís, tècnica innovadora que consistia en aprofitar els fragments de ceràmica per transformar-los en autèntics calidoscopis de colors, reduït a mercantilisme. És ben cert que llur obra poblava la ciutat comtal i que la bellesa dels edificis encisava els ulls dels espectadors. Per sort, tot i que en alguna ocasió alguna ànima pèrfida va gosar malmetre’n algun símbol, la multiplicació espontània d’ulls observadors per l’enèsima potència no la posava en perill. Però sí que la banalitzava fins a un nivell molt perillós i reduïa el ventall cultural de Barcelona a un monotema, amb la deguda castració (perdoneu la repetició) paral·lela d’altres possibilitats. I ara, en recordar aquells dies, no es tracta de menystenir l’obra de Gaudí, ans al contrari, l’exquisit de les seves formes arquitectòniques, el seu coneixement com a director d’orquestra i l’empresa de construir un recinte religiós colossal són motius per venerar-lo.

Doncs arribà el dia en que els edils decidiren renovar l’art del trencadís, és a dir, partir per la meitat el concepte de parc públic: per entrar al Parc Güell s’havia de pagar entrada. Un remolí d’opinions alçaren el vol i enterboliren el cel. Ai, ai! La memòria. Havien oblidat que era un parc públic des de 1922? Que el 1969 fou declarat Monument Historicoartístic d’Interès Nacional, i el 1985 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO? Havien oblidat que tots els barcelonins, degudament empadronats i complidors, contribuïen cada any i cada dia a engrandir les arques del tresor municipal amb el pagament dels impostos, les taxes i els impostos indirectes (recordem la zona blava, verda, preferent i altres pretextos d’ànim lucratiu)? Pretenien posar un identificador a l’entrada per segregar els nadius dels forasters, i així uns entrar gratuïtament i els altres pagant, oblidant allò de la Humanitat? No, el capital és un monstre que en vol més i s’alimenta retroalimentant-se. I així, mentre al Consistori discutien apassionadament amb el símbol de l’Euro gravat als ulls i fent-los pampallugues, no molt lluny, al mercat de La Boqueria es seguien repetint els episodis de comerç sexual públic –fotografiat mesos enrere per un periodista, talment com un documental de bestioles exòtiques– tant durament criticats com oblidats. No hi posaren molts esforços per esborrar-los, o millor, per prevenir-los? O és que la prestidigitació repressora no podia arribar a tot arreu? Era La Boqueria la punta de l’iceberg dels potents desitjos inconscients? El resultat de les grans repressions freudianes? En tot cas, un altre trencadís malentès.