|
While I was no Joe Buck city-virgin, upon
my return here four years ago I was pleased
and surprised to find that Barcelona
could now provoke many of the same experiences
had by Midnight Cowboy’s wrangler-
hero during his stint in NYC. No, I
haven’t been turning tricks, although you
can certainly find that here too. I’m talking
about exchanges with people. Because
whether it’s a rich, uptight businessperson
on the prowl, or your newfound kinship
with a tubercular street rat, we’re all rubbing
elbows. A friendship between a Joe
and a Ratso might not be that likely anywhere,
but in a city, our forced interactions
make it more so. In learning how to share
space, we are given a crash course in who
we are, how to tolerate differences, and the
infinite possibilities offered by the world.
I might agree when country lovers say
that urban life doesn’t offer much room for
quiet reflection, but I can’t follow when
they start talking about the city as if it were
The Blob, devouring everything in its path.
Indescribable! Indestructible! Nothing can
stop it! Beware of this resource sucker, this
despoiler of children, this repressor of individuality
and destroyer of Catalan identity!
As in all the best disaster movies, fear
of the unknown makes any foreign body
into an unconquerable enemy, bent on destroying
life as you know it.
But the good news is that with a little
pluck and some help from your friends, you
too can discover the monster’s laughably
obvious weakness! Or so we thought; the
tourists aren’t scared away by the cold anymore.
For those of us that revel in extreme
diversity, welcome change, and dig on being
surprised, The Blob isn’t the city; it’s a
few creeping tendrils that wind themselves
around the necks of the city’s people. I
laugh at the idea of demographic change
doing anything but broadening my experiences;
McDonald’s, however, will probably
help a lot to destroy Catalan identity.
When a city becomes a mere generator of
cash flow, then that city does begin to consume
indiscriminately, and people feel the
pressure. Perhaps we should be asking ourselves
why we’re so quemado that we have
to escape to the poble every weekend.
When we take our heads out of the sand
and invest in our identity as city dwellers,
we find that the rules in Barcelona are very
complex. We live side-by-side with law enforcement,
okupas, international communities,
and a lot of people that all want different
things. Barcelona shouldn’t be seen
like Patriot Games, but more like Traffic.
This isn’t about good versus evil or law defeating
outlaw. It’s a great plot and great
characters used to explore something
more: the way the whole system functions
together. There are no value judgments
made in Traffic. Soderburgh’s perfectly balanced
proposal is that we look at things as
they are, and discover our intrinsic connections.
Once we realize we’re sharing the
same social ecosystem, we realize that governing
ourselves demands a constant process
of experimental negotiation. And in
these negotiations, the sum of our collective
experiences is more important than
utopia.
|
|
He lives in a House, in a very big house in the
country... oh, it’s like an animal farm, but
you’ll come to no harm in the country. El
camp és meravellós. Visc a ciutat, però
quan necessito l'aixopluc vital d'hores
transcorregudes amb lentitud i silenci autèntic,
escapo cap a ruralia, on sempre falta
gent. Els temps moderns han fulminat
la mística dels segles antics, els supermercats
desplacen als colmados i els kamakus
envaeixen l'espai: tot i així el tòpic Et in arcadia
ego funciona com sempre, i per alguns
l'aspiració catalana de la caseta i
l'hortet encara és possible per molt que el
cinema s'empenyi i emprenyi amb la seva
visió comercial de patiment, tensió i por
fora dels murs urbans, on la violència sorgeix
sense que el pànic envaeixi l'ambient.
Al setè art, sempre que no ens trobem
amb autors com la parella Straub-Huillet i
la seva obra mestra Sicilia!, els directors
prefereixen evitar pobles amb colors normals
i corrents. Les cases aïllades de caire
burgès solen donar més rendiment a taquilla.
Dos exemples recents serien The Others
d'Alejandro Amenabar y El orfanato de
Juan Antonio Bayona, pel•lícules espanyoles
que mostren haver après més que bé les
justes receptes americanes mitjançant,
tensió, mutisme trencat abruptament i un
seguit de temors psicològics que converteixen
en un malson real l'estada fora de les
llums de la ciutat, com també succeïa a dos
obres diferents, però agermanades per la
seva qualitat. A Rebeca, Alfred Hitchcok explora
el gran artifici del suspens a partir de
l'inquietant ombra de Miss de Winter; poc
abans Jean Renoir destrossà l'escassa credibilitat
de l'aristocràcia francesa a La régle
du jeu, on els nobles aprofiten un castell
apartat per flirtejar i enganyar a les parelles
mentre a la planta baixa el servei es diverteix
deixant-se portar per la passió.
El camp pot servir de mirall de la història
nacional a través de les vivències dels
que hi viuen. Així el mostra Bernardo Bertolucci
a l'antològica Novecento, on el relat
existencial d'Olmo i Alfredo condensa les
lluites i els anhels dels oprimits envers els
poderosos, quelcom que Ermano Olmi reprodueix
sense tanta virulència a L'albero
degli zoccoli: subtil melodia rural d'un món
destinat a desaparèixer del que sorgiran
homes com el protagonista de Il posto, éssers
humans amb la trista condemna d'anar
a la metròpoli per adaptar-se a la modernitat
i gaudir els beneficis de la falsa igualtat
consumista.
A Espanya, sobretot amb l'adaptació de
Los santos inocentes, molts directors l'han
emprat per reflexionar sobre la duresa de
ruralia i les seves injustícies cròniques
d'aridesa i control. Hi ha molts entorns rústics
però, curiosament, encara no hi ha cap
obra que s'hagi esforçat en entendre des de
la ficció el nou estat de pobles i racons
aliens al gran soroll de la humanitat. I això
és un greu error que potser resol el gènere
documental, apte per demostrar la mentida
de que al camp no passa res. Mentre no
ho facin entonarem junt amb Paul McCartney
que want Horse, I Want Sheep, I want
to get me a good night’s sleep, livin’in a home
in the hearth in the country.
|
