|
For the sake of argument, let's call tourism in Barcelona a necessary economic evil.
With factory production and the housing
market bubble gone or going the way of the
dinosaurs, a city’s gotta live, right? But, until
recently, I always considered tourism
to be a spin-off that had no bearing upon
what the city actually is or identified itself
with. Yet now Pastis can’t have live music
because a one-man acoustic show might
disturb the sleep of the guests in the tourist
apartments above. And it's easier to
get your film funded if you're a foreigner
with a couple of Academy Awards than if
you've dedicated your entire artistic career
to Catalunya.
Soul-selling in the name of international
marketing is pretty common, but when
Catalan public funds pay for a movie that
doesn't include a word of Catalan, what
do we have left besides a hastily-scrawled
"Woody was here" on the dragon in Parc
Güell? L'Amic de Barcelona came in and,
like Cristina, sucked what he wanted
from the city and the people before casually
tossing the rest and packing his bags
for home.
Allen didn’t even choose Barcelona
himself. He was phoned up and bribed to
come here, and saying that we're a favorite
is like saying that the starlet who uses
the Sisley products in her Oscar schwagbag
is a dedicated fan of their face cream.
Not that Woody minded a working holiday
in Spain, I'm sure, and he's probably
back in NY telling Scorsese that Soon-Yi
and the kids just loved the beach, but it's
not exactly the heartwarming organic
love that he shows for, say, the New York
Knicks. More significantly, it’s not the
kind of innate attachment that produces
a movie like Fellini's Roma, in which the
city's identity is made palpable through
a portrayal of living, breathing souls. For
something like that, you need a Catalan
director who knows that a threesome in
Barcelona is more likely to consist of a Scottish rudegirl, a fifty-year-old Ecuadorian
beer vendor, and a willowy youth
of indeterminate nationality, meeting
by chance one late night in Rius i Taulet,
than a Penélope, a Javier and a Scarlett.
Why was it so important to see Barcelona
through Woody Allen's neurotic, myopic
eyes? Was he supposed to define an
identity for us? If so, he’s delivered a picture
about as nuanced as a book for toddlers:
The Spanish are crazy. The cow
goes, "Moo." Catalan identity can be absorbed
through osmosis. You just wander
aimlessly through the Tapies Museum
library, cheat on your fiancé with an
Asturiano, and listen to hours of Spanish
guitar. When an ill-informed tourist
makes a movie in Barcelona, it looks like
a movie about tourism in Barcelona, and
I think residents are already pretty clear
on that industry's dynamics and the response
they engender.
I can just imagine it now: the sweaty,
be-fanny-packed Head of the Family
standing at the front of the Plaça Catalunya
InfoCenter queue, slowly developing
mental contusions. "What do you mean,
'Oviedo's not near here.'? I saw it in Vicky
Cristina BARCELONA."
|
|
Identity és un concurs televisiu on el participant
s'enfronta al repte d'endevinar la
professió de vàries persones a partir de petits
detalls, tot ben amanit amb músiques
estridents, llums que provoquen maldecap
i un presentador que sembla un macarra
de barri.
Catalan identity es el nom del màster
que la Vicky, Rebecca Hall, estudiarà a Barcelona,
on arriba amb la seva amiga Cristina.
Navegant per vàries webs universitàries
he vist frustrat el meu desig de
seguir els passos de l'amiga de la Scarlett.
No sé on puc inscriure'm, com tampoc sé
molt bé en què consistiria el programa de
tan estrafolari curs.
Si la realitat fos com a Vicky Cristina
Barcelona, ens espantaríem i cridaríem
pel carrer. A la nova Spanish identity, on
els individus tenen noms típics de culebrón
venezolano, l'educació i els poliglotes
van agafats de la mà. In English Maria
Elena! When Cristina is at home you
must speak English! Deuen ser efectes
d'haver guanyat l'Eurocopa i Wimbledon,
però em sobtà tanta sofisticació en el macho
ibérico Bardem - Juan Antonio. Ens
hem transformat antropològicament en
bèsties perfectes. Un espanyol del segle
XX hagués dit: A ver, ¡Maria Elena! ¡Coño!
¡Habla el puto inglés de los cojones! ¿No
ves que Cristina no entiende un carajo de
español? Un del XXI també.
BCN identity és una ciutat que és una
marca, que és un concurs, que a vegades
sembla un parc temàtic i un joc
d'ordinador. Vicky Cristina Barcelona de
Woody Allen rebé dos milions de pressupost
municipal i els efectes es noten des
del primer fotograma. No s'exalta Barcelona:
es ven BCN, meravellós teixit urbà
on fins i tot les putes del Carrer Robadors
semblen poesia i no la veritable misèria
d'un barri falsament reformat on un altre
cineasta, Alejandro González Iñárritu,
roda una pel•lícula on tot seran flors i violes
i romaní, ai sí!
El barceloní, preocupat per com deixen
part de la seva identity a la gran pantalla,
ha acudit en massa al cine. Abans la
pela era la pela. Vicky Cristina constata
l'existència d'un tipus de ciutadà enganyat
pels cants de sirena municipal, homes
i dones que han pagat doblement el darrer
film del geni de Manhattan. Primer, amb
els seus impostos mitjançant la decisió
de l'alcalde i els dos milions ja esmentats.
Segon, anant a les sales i gastant en temps
de crisis els set euros de rigor per veure
una obra on he trobat la BCN de sempre i
he descobert noves zones de la ciutat. La
BCN de sempre es l'eterna aposta turística
amb Gaudí com a màxima expressió de
la catalan identity i la Rambla com la millor
terrassa del món per consumir litres i
litres de sangria, sense cerveza-beer. Les
noves zones són un mirall trencat de mentida
per a l'espectador mundial, veritable
concursant d'aquesta identity de pa sucat
amb oli. A BCN, segons Woody Allen, amb
Hereu d'apuntador invisible, vivim a Pedralbes,
mengem a restaurants de primera
i podem protagonitzar, única realitat
perquè passa a tot arreu, aventures excepcionals,
reclam sense fre a Itàlia que
ara eixamplem, i això que el cinema era
un invent sense futur!, a tota la Via Làctia,
gran enamorada de BCN sense conèixer
Barcelona.
|
