Illustration: Jordae

Encara que Catalunya no és reconeguda formalment com a nació ni estat, estar preparat sempre és bo. Basant-nos en les proves de nacionalitat de països tan importants com Alemanya o els Estats Units, us proposem un examen per mesurar els vostres coneixements sobre els aspectes més rellevants del nostre país. Que disfruteu amb la satisfacció d’aprendre!

EXEMPLE:
Qui representaria millor, avui en dia, l’esperit de les Bases de Manresa de 1892?
a) Una barreja amb un 45% d’Aznar, un 35% de cardenal Rouco i un 20% de merda de la muntanya (remeneu bé — tres dies— i deixeu que reposi un mínim de tres setmanes o fins que es podreixi completament).
b) Terra Lliure.
c) Els mossos d’esquadra.
d) El ruc català.

Resposta correcta: la “a”, però també la “c”, i fins i tot la “d”; és a dir, qualsevol menys la “b”, ja que Terra Lliure difícilment acceptaria uns estatuts parits a mitges entre un puto bisbe reaccionari*, Josep Torras i Bages, i un fatxa conservador*, Enric Prat de la Riba, amb un programa que repartia el poder legislatiu entre el rei i una assemblea regional. Tot plegat, una proposta per ser apallissats en català.
* Dos pleonasmes en una sola línia.

I.
Fins a on s'estén la influència cultural de Catalunya?
a) Als Països Catalans.
b) A Barcelona.
c) A tota Catalunya menys Barcelona.
d) Seria al món sencer, però no se’ns permet desenvolupar el nostre potencial.

II.
Qui fou el primer president de la Generalitat?
a) Jordi Pujol.
b) Sergi Lòpez.
c) Pau Claris.

III.
Qui va establir la primera dinastia catalana?
a) Guifré el Pilós.
b) Ramon el Pastós.
c) Josep-Lluís el Capgròs.

IV.
Si vols follar a Catalunya on has d’anar?
a) A la Fageda d’en Jordà.
b) A Olot, doncs qui no carda a Olot no carda enlloc.
c) A Cardedeu, pura mística.

V.
Quin és el museu de ciències naturals més famós de Catalunya?
a) El de Barcelona.
b) El de Banyoles.
c) Cap és famós.

VI.
L’esport més proper als cors dels catalans és:
a) Les curses de muntanya.
b) La natació sincronitzada.
c) El paddle.

VII.
No hi ha un vol directe de Barcelona a Washington DC, perquè:
a) Qui vol anar a Washington quan pot anar a Nova York?
b) Madrid no ho permet.
c) AENA és el dimoni.

VIII.
Quina és la figura més famosa que Catalunya ha robat a València?
a) Ausiàs March.
b) Joanot Martorell.
c) Joan Fuster.

IX.
Quina és la ciutat catalana amb més passat romà?
a) La Seu d’Urgell.
b) L’Hospitalet de Llobregat.
c) Tarragona.

X.
Què fan els catalans per desembolicar els regals de Nadal?
a) Van a Mallorca a veure un tenista.
b) Beuen oli i canten sardanes.
c) Donen cops a un tronc mentre canten la cançó tradicional: “Caga tió, avellanes i torró,...”.

XI.
Abans de la globalització quins eren els símbols representatius del país?
a) El Barça, la Moreneta i la Volta Ciclista a Catalunya.
b) El Barça, el Monestir de Ripoll i la Carmen de Mairena.
c) El Barça, Narcís Monturiol i la Sardana.

XII.
Quin dia Lluis Companys proclamà l’Estat Català?
a) 15 d’octubre de 1940.
b) 6 d’octubre de 1934.
c) 14 d’abril de 1931.

XIII.
Què mengen els catalans per Tots Sants?
a) Morts.
b) Panellets.
c) Fan una ràtzia al Bulli.

XIV.
Quin és el nom del compendi de textos per ser llegits i interpretats durant els rituals de la nova religió catalana, laica i científica, que Francesc Pujols va pretendre fundar basant-se en les obres de Ramon Llull i Ramon Sibiuda?
a) Ibi imposable.
b) Hiparxiologi.
c) Cap de les anteriors.

XV.
El símbol de l’Hiparxiologi, en forma d’un cercle travessat per una escala de cinc graons, representa:
a) Els vegetals, els protozous, els animals, els homes i els àngels.
b) Xavi, Guardiola, Asensi, Kubala i Manchón.
c) El seny, la rauxa, menjar bé i cagar fort.

XVI.
Qui és el noi de Poble Sec?
a) Pasqual Maragall.
b) Santi Millán.
c) Joan Manel Serrat.

XVII.
Com es diu en argot a les persones de la perifèria?
a) Cholos.
b) Majordoms.
c) Saboners.

XVIII.
El producte nacional més important que podràs trobar a Collserola en cinc anys serà:
a) El Vial de Cornisa.
b) Bolets.
c) Yunquis.

XIX.
Com es deien respectivament les amants setena i vuitena de Jaume I, conegut com “El conqueridor”?
a) Violant i Violant.
b) Violant i Berenguela.
c) Berenguela i Berenguela.

XX.
Si ets indigent on dormiràs millor?
a) Als caixers automàtics.
b) A la T-2 del Prat.
c) A la Generalitat habiliten llits.

XXI.
Com acaba “El zoo d’en Pitus”?
a) En Pitus és sotmès a una complicada operació a Suècia, on decideix demanar asil.
b) Malgrat no saber ben bé com, en Montilla acaba presidint la Generalitat.
c) Totes les anteriors.

XXII.
Qui són els pixapins?
a) És com diuen els del camp als de Barcelona.
b) És com diuen els de Barcelona als del camp.
c) Homes que violen l’ordenança de civisme.

XXIII.
Calculat sobre un període de 50 anys, quina serà la font més important d’ingressos indirectes a Catalunya?
a) La Sagrada Família.
b) L’AVE.
c) En Ricardo Bofill.
d) L’Arroba22.

XXIV.
Contra qui féu repicar els seus tambors el timbaler del Bruc?
a) Contra Aznar.
b) Contra Franco.
c) Contra Napoleó.

XXV.
El nom “GATCPAC” representa:
a) La contrapartida racional del modernisme.
b) L’equivalent català del grup composat per Frank Sinatra i Sammy Davis Jr., entre altres.
c) Un terme col·loquial pels qui arreglen el teu cotxe amb una mà i et roben amb l’altra.

XXVI.
Quin famós escriptor català té tics?
a) David Foster Wallace.
b) Albert Sánchez Piñol.
c) Quim Monzó.

XXVII.
Quin d’aquests jugadors no és català?
a) Bojan Kirkic.
b) Andrés Iniesta.
c) Xavi.
d) Tots ho són perquè viuen i treballen a Catalunya.

XXVIII.
Quin poeta català nasqué a la Barceloneta?
a) Jean Martin du Bruit.
b) Joan Salvat Papasseit.
c) Manuel Fraga Iribarne.

ESSAY QUESTION:
Quan es va instal·lar la monarquia i per què?

La Mia Memoria

by Simon Friel

La mia memoria non è fatta di ricordi. In effetti, trovo molto più naturale inventare i miei ricordi. - Federico Fellini

"Me cago en tu puta madre. Te voy a matar."

It’s 11a.m. on a Saturday morning after the first night of Summercase. I’m going down from my flat on Guifré to kill a neighbour on Joaquin Costa. The door buzzes before I can open it. Through the peephole I spy 3 undercover officers and at least 4 Mossos. They can’t understand how so much complaint and carnage can have been incited by only 4 people. A flood of spat-out Xibeca from a game that had vicious undertones floods the laminate floor. A white Ikea breakfast bar stool lies upturned in the living room, one long leg half impaled in the wall. A Bassett Hound slobbers on the uniform of one of the officers. A black cat sleeps on the arm of the sofa. George Clinton blazes off the 45.

5,000 metres high. No electricity. A lake 120km long. Red green yellow white and blue prayer flags flutter in the distance, their words patiently waiting to be weathered to the heavens. An old woman chases a donkey through the garden. The mountains are reflected back off the water only when the lake has tired from giving off the full intensity of her blue until tomorrow. At night it is possible to believe that some of the stars are beneath us. Under the blanket of their incredible mystery I am privileged to share in the sight of a blazing ball of power and fired light tear through the sky above us and the limits of what we had previously perceived possible.

In the main room of Apolo the band fly intermittently into view through the to-the-beat lighting; flashes of blue, red, white and green throwing blankets over the room, illuminating in silhouettes the band up on the small stage and the bobbing heads in the sea of strangers all around. The whole room moves together in a perfect unison of chaos, music, light and heat. Every movement controlled by a collective consciousness. My hands on the splintered wooden rail in front of me, I rock more and more to the crushing flow of the wild noise that tears out from the stage. I become fixated on the drummer, afraid he will disappear and the music stop when the lights fall, leaving black void in their absence. My head lolls grossly back toward the ceiling. Bang, bang, bang. White, red, white. The drummer pounds the taut skins in front of him as though willing them back to life. Afraid, I try to shift my gaze to the front man, but I’m drawn back inexorably to the unremitting punishment being delivered by the drummer. Rocking faster and faster upon my axis on the rail, the heat billows up in a gust of red light. Bang, bang, bang. The drummer slows. Joan opens his eyes. I see his profile in a skeletal x-ray. Roger grips me by the shoulders. There is no more sound. White, white, white. Black.

Monkeys bound across the corrugated iron awnings of business and restaurant fronts. A block of concrete is shifted and shatters to the ground in the middle of the narrow alley. A motorbike swerves then continues unperturbed. We cut off down a side street we’ve passed down at least twice before. Bells clatter ferociously. A flash of fire draws us into the building. An old man closes the heavy double doors behind us. The air is laden with the all-pervading presence that defines the city. I split right, she pulls left, we move slowly forward through the heavy air, against the swelling of the noise, hands clasped at our breast in respect, eyes closed to steady our step. The corridors merge at the end of the red temple. The bells are thrashed more fiercely at the recognition of our welcomed arrival, the men cry louder in prayer, some pulling at their hair, as in procession they move to follow the fire of the puja. Beyond them the river flows steady and sublime through the frame of a narrow door.

Inside the city nights never fall to black the way they are meant to. Either the sun doesn’t go far enough away, or the moon gets too near, but nights in Barcelona never mean blackness. In place of the dark, there is a dull red glow that bathes the city at night, presenting the people and all the things under the sky as indeterminate copies and hues of the things they represent under the daylight of the sun. Things are beautiful and distant in this light but they need to be touched twice for you to be sure that they are really there. I tell her all of this on the roof of a building in l’Eixample. We go back to her home and should sleep forever.

We sit together beside the river. Between us there is a chasm of pain that we share but will not speak of and cannot cross. We understand that a shared future would only wallow in the past of the ghosts we were. We watch the sunset. There are dragons in the sky. The world has been turned upside down. The ground before us is of holy water. The sky is a red earth spewing forth from a magical cauldron of pink purple and orange fire. Behind us, a full rainbow fills the sky.

I wake up in my bed in Poble Sec. The window and shutter are open. The light and noise from the neighbourhood fills the room. I am fully clothed under the blanket, wearing a leather jacket and a pair of dirty, heavy shoes.

I wake up in the stairwell of a building in Gràcia.

I wake up in the bath of my flat in Sagrada Familia.

I wake up in a prison cell in Zona Franca.

"Disculpe, ¿podría explicarme por qué estoy aquí?"

It is too much. I forget to breathe. I look at my hands. The skin crawls and they do not feel right on my body. They are too big, or my body is too small. I look around and see her perched upon the top of a rock smiling like a mischievous monkey. A man in a purple loincloth is rolling a large rock up the hill. Now she is in the stream beneath a tree talking to the birds. High up at the top of the valley, water thunders out in a violent cascade from the mountainside. On the brow of the hill a herd of mountain goats are moving en masse in our direction. I can’t take it. Need to move. My feet won’t support the weight of my body. I sit back down. Forget to breathe. Remember Be Here Now. I hear her voice calling, echoing inside me. Beautiful, like you. Beautiful like you. I hold the earth between my fingers. Listen to the crush of the waterfall resounding all around me. Beautiful like you. Beautiful. You. I remember to breathe. Sit up and choose to accept the world around me. Select only the parts which are good and within me. Beautiful like you.

I’m sitting outside on the terrace of (H)original in Plaça dels Àngels. It’s quiet apart from the click, smack and hum of the skateboarders jumping up and off the granite walls of the MACBA. At the junction of Joaquin Costa and Ferlandina the light falls in a mist of fuzzy gold, creating a horizon that swallows up the street and the people who enter upon it.

La quiniela, la hostia

by Sara Custer

If football is the religion of Catalunya, then La Quiniela is la misa. If we want to be real traditional about it, la misa del domingo. Every week, from Barcelona to Ultramort, faithful Catalan fans partake in the ceremonial actions of going to their lottery offices, picking up their jornadas, marking their picks and paying at least 1€. As the results roll in, the most dedicated quinieleros will know their fate by Sunday, having kept an eye on the week’s matches. The less devout might wait until Monday or Tuesday to look at the final scores, but no matter. What remains certain is that the results will be checked, they will most likely reflect a loss, and the participants will line up to perform the ceremony again.

But what keeps them coming back? Like all good social institutions, La Quiniela has its urban legends. Because it’s so difficult to win, seasoned quinieleros say that only amateurs really hit the big bucks because there’s always something that happens to throw off the logical outcome. Therein lies the magic of the game. Unlike other lotteries based on cold, lifeless numbers, this one possesses a human factor. Though super football fans can make informed predictions based on players, records, statistics, and the weather, even they can’t predict yellow cards, injuries, and just downright bad playing. Mercedes, a clerk at La Oficina in Pl. Urquinaona, says that her branch reports a win only about once a year. Clearly La Quiniela doesn’t discriminate based on race, creed or football knowledge. From experts to novices, everyone requires blind faith to keep playing.

Most followers get started early, their devotion passed down by their fathers or grandfathers, but eventually each individual must make the choice to mark la jornada as an adult, going every Wednesday afternoon during the instituto break with their friends. Though adolescent amusement is sometimes cast aside as one grows up and away from the childhood colla, it can reemerge to bring together workmates. Indeed, La Quiniela has made many an elevator chat a little less awkward. You don’t even need to be the most religious football fan to reap the social benefits of the gamble. It becomes a weekly pastime, a conversation starter, an excuse to get together and watch the games, to enganchar more fans. The distant possibility of winning money may be a small part of the thrill, but even el bote is part of the game’s communal nature. All the winners end up sharing it.

As in all religious practice, each Quiniela player has his or her own personal peculiarities. Some make sure the columns have about the same number of 1s and 2s. Others purposely mark against the clear favorite in an attempt to catch some amateur luck. Some people even try to apply mathematical formulae to La Quiniela. Jose Maria and Oriol, two IT guys, have created a program to calculate the most logical outcomes. They use this, and mark their jornada based on empirical data looked over and approved by “the thinkers”, a.k.a. aficionados. But, they’ve never, ever won.

Players come and go, games are won and lost, but every week Catalans devoutly X the winners of the fifteen matches. For ten minutes, alone with their thoughts and the sport, they get a bit closer to the holiest of holies.

És negre i parla català

Love story de l’immigrant i la ceba

by Jean Martin du Bruit

La darrera polèmica sobre l’empadronament dels immigrants a Vic amaga una realitat important del medi rural català: els nouvinguts d’altres fronteres s’adapten millor a la ceba que no pas a la gran ciutat. L’alt grau d’integració lingüística crea una triple realitat que gran part dels mass media ignoren o tracten amb ben poc interès perquè privilegien Barcelona com a metàfora de tot el País, error immens que cada generació repeteix.

Passo el cap de setmana a Santa Maria de Palautordera, localitat del Vallès Oriental, i em dedico a passejar com si fos un pervertit. M’amago el rostre i camino. Vull observar com es relacionen els nens de la multiculturalitat, saber si s’entenen amb gests o amb paraules. M’assec al banc d’un parc. Tots volen ser Xavi, Iniesta i Messi mentre els colors i les faccions es mesclen enmig de la pilota. Un xic que conec des del seu naixement pronuncia vocables d’estranya sonoritat al seu amic eslau. Pep! Què collons dius? La resposta demostra la nostra animalitat i la capacitat d’aprendre quan som petits. En Pep, qui sap si un futur Guardiola, té mínimes nocions de rus perquè el Dimitri és veí seu i molts cops juguen junts a casa o al carrer, eina fonamental per entendre com les llengües es mesclen i els nou vinguts aprenen sense problemes el català, doncs l’ambient als pobles és molt més relaxat i proper, tothom es coneix, l’espai és reduït i la comunicació esdevé fluïda en un tres i no res.

Conec bé l’avinguda del Remei, just al costat de l’ermita. Uns vailets salten i es burlen del més petit de tots, ram, ram, ram, pataplam. Quinze metres més enllà, on comença Sant Esteve, dues nenes competeixen amb les bicicletes. La negreta somriu a la seva pàl·lida companya. L’aire i la llibertat de no veure limitada la seva vida lúdica a les quatre parets familiars genera els engranatges de la plàcida i positiva convivència, globalitat idíl·lica, doble acceptació, adaptació i benvinguda.

L’altre element decisiu és l’escola. Seria patètic no assolir altes fites de coneixement lingüístic amb el sistema educatiu actual. El català n’és el centre i sense ell poc es pot fer. No obstant això el punt interessant és trobar-nos davant una separació generacional. En Mamadou conversa amb els seus pares en senegalès, l’idioma de la llar, però com ha nascut a l’Hospital Clínic, té cinc anys, és un català més que s’expressa a l’exterior en la nostra llengua, característica que el diferencia dels seus parents, arribats a terres llunyanes i obligats com qui diu a reforçar els vincles del clan per poder sortir endavant i sacrificar-se pel benestar dels fills, hereus del canvi envers l’harmonia ètnica, sortoses criatures que mitjançant la solidaritat i un clima social gens enrarit creixeran i seran rics per la seva capacitat de moure’s pel món parlant un mínim de tres idiomes: català, castellà i la parla dels seus avantpassats d’altres paratges terrestres.

A Santa Maria de Palautordera ningú reparteix hòsties ni propugna un veritable odi. Les pintades independentistes que omplen murs i més murs són bretolades que representen un sentiment que no té veritable incidència en les relacions humanes. Ambdós grups eterns de la nostra porció de la pell de brau es donen la mà, no hi ha conflicte. Els grafits son pedres d’irrealitat, símbols que demostren com el segle XXI viu dues dimensions en un mateix àmbit. La quotidianitat avança i els eslògans accentuen la resistència d’una política estèril amb nul crèdit pel ciutadà, creador d’un món palpable ben diferent al que dibuixen les altes esferes des del seu cinisme crònic.