Illustration: Nil Bartolozzi

GREEN BANKING

Ever funded a cluster bomb purchase?

by Anna Gurney

Last night I was supping a gin tonic in my friends’ office. Maybe you think of Xerox machines and filing cabinets when I say “office”, but this one overlooks Plaça Real and has a built-in sound system and twinkling decorative lights. It occurred to me that, yes, the quality of life here is fucking high. No wonder the papers keep going on about it. Even my basketball buddies, who survive by digging out Euros from behind the sofa and stealing their housemates’ cheese, are living rather than just existing. In stark contrast, the UK on a pre-Christmas visit was in consume-or-die meltdown. While the TV was shouting at me to buy a new kitchen, I was rapidly concluding that life in Barcelona is less materialistic than in London - people here know how to enjoy the moment and spend money wisely. I began wondering whether people are also considerate about where they keep their money. Are people aware of the negative impact of huge banks? Do ethical finance options exist for Barcelonins? It turns out that when it comes to money matters, Barcelona is a city of alternatives.

The problem with the big banks, emphasised by the complete meltdown and failure of many of them during la crisis, is lack of transparency. People the world over suddenly realised that even bankers themselves had absolutely no idea what was going on with the money that had been invested. In Michael Moore’s latest anticapitalist rant of a movie he demonstrates this point by hanging out on Wall Street and asking passers-by to explain what a derivative is. Obviously most people ignore him completely, not necessarily because they are rude, just because Moore’s default persona is obnoxious and in your face. But even when he gets Kenneth Rogoff, a Harvard University economics professor, to sit down and enlighten us, Rogoff stumbles over his words brilliantly and utterly fails to explain anything. Now, the average person doesn’t spend a lot of time thinking about “exotic” banking products and how these have plunged our whole system to its present depths of unemployment, but I’m sure we are all at least somewhat aware that our money doesn’t just sit in an account – people get rich by playing with it. And we should pay more attention to the games they’re playing.

In a publicity stunt at the end of January, Greenpeace went to the World Economic Forum to present an award for the least environmentally responsible company in the world, and the winner was a bank (The Royal Bank of Canada for their investment in destructive oil extraction from tar sands). Here in Barcelona, there are several organisations raising awareness about what the Spanish banks are up to, through media like the brilliantly-named and successful website BBVAsinarmas.org. Unfortunately, it seems that BBVA will continue to invest in the arms trade until NGOs such as Justícia i Pau generate campaigns like this one to try and stop them. In 2007, BBVA were condemned for providing corporate financing to firms producing cluster bombs - the munitions that detonate entirely randomly. Have you ever played the video game worms? In real life, these bombs lead to such high levels of civilian deaths that over 100 countries have signed an international treaty that prohibits using and producing them. In 2008, after Justícia i Pau even got a mention in BBVA’s annual report for the pressure they created, BBVA produced new group rules on defence sector financing through which they dropped the cluster bomb investments and made clear promises that, though they would continue to finance the arms trade, they would only do so in countries that aren’t under embargo and have not been denounced by the UN. As BBVA still have shares in aerospace company EADS, who are involved nuclear weapon production, the campaign continues. And look out for the next version, “Santandersinarmas”, being launched this month.

The question that the anti-neoliberal globalisation movement are always nailed with is, “But what do you want to do instead?” Luckily, ten years on from the Battle in Seattle, activists have got their fairy wings and dreadlocks together to come up with a range of practical solutions. At the very extremity of this scale is the CAF (Comunidades de Autogestión Financiera) system, whereby you set up your own bank with a group of people, a receipt book and a petty cash tin. (The key and the tin should probably be kept separately, no matter how close knit you are). Sound ridiculous? Maybe you’d be surprised to learn that more than 15 of these self-managed financial groups have been formed here thanks to Barcelona economist Jean Claude Rodríguez- Ferrera. There are plenty of excluded populations in Barcelona, mainly immigrants, who don’t have any access to credit, yet know that with a micro amount of financial help they could get by, and the CAF association provides training to any group who are serious about starting up. Just a 20 Euro investment from each person soon adds up, and I love the fact that the whole idea came from sub-Saharan Africa...good ideas will spread from the South to the North if you let them.

Edging very slightly closer along the scale towards conventional capitalism, you can opt to do away with banking and leave your money invested entirely in “social capital” through the likes of COOP57 and OIKOcredit. This is the finance equivalent of getting your spare money together, then deciding with the neighbours who you want to let use it for a while. COOP57 was formed in Barcelona in 1996 when, after the breakup of the Bruguera publishing company, 57 ex-employees had to go so far as a hunger strike before they were rewarded severance pay. Disgruntled, they used the money to invest in social capital projects, particularly those with a focus on creating jobs. They soon found they were providing a useful service by financing projects conventional banks didn’t like, and they grew. In the last four years, the value of the projects they’ve funded is more than 10 million Euros. OIKOcredit came over from Holland and are very similar, but finance international projects such as women’s forestry cooperatives and sustainable weaving training.

If I’m still sounding about as radical as one of the protesters burning the EU flag outside the Borsa de Barcelona in January, let me take a jump to the middle of the scale. Triodos and Fiare are two ethical banks in Barcelona that offer conventional savings accounts. Fiare opened in Catalunya in 2003 with worthy investment credentials, total transparency, and the confidence that their investments are low-risk compared to private banks, since they are based on reality and not insanely complicated formulae. At their office last week I met Jordi Marí, director of the Ethical Finance and Solidarity Organisation (FETS), and learned that I never really wanted to know this much about banking. In summary: if you have 2,000 Euros to invest and you bother to spend the dullest 2 hours of your life traipsing around banks looking for the best interest rate, you will make 20- 30 Euros more in a year investing in a normal bank than you will at Fiare.

Fiare has grown much more rapidly in Barcelona than in Madrid, and Jordi and I discussed many possible reasons for this, ranging from the political (solidarity hungover from resisting Franco) to the social (the guiri/local melting pot encourages receptiveness). He suggested that the enormous Iraq war protests jumpstarted a general political awakening, and helped to start heading off the seemingly inevitable plunge into American style capitalism. Whatever the roots of this increasing ethical conscience, it seems that Barcelona has something going on, and with the crisis forcing people to stop and think, residents are putting in their two-cents-worth and actually using the alternatives.

More info:
Campaigns against bad big bank investments:
bbvasinarmas.org
santandersinarmas.org (coming soon)
banktrack.com

ethical banking:
fets.org
finanzaseticas.org
fiare.org

BANCA VERDA

Has finançat mai la compra de bombes de dispersió?

Ahir a la nit estava prenent un gin-tonic a l'oficina dels meus amics. Potser penseu en fotocopiadores Xerox i arxivadors quan dic "oficina", però aquest lloc té vistes de la Plaça Reial des de dalt i té incorporat un sistema de so i llums parpellejants de decoració. Vaig pensar que, sí, la qualitat de vida aquí és fotudament alta. No és estrany que els diaris continuïn remarcant-ho. Fins i tot els meus companys de bàsquet, que sobreviuen desenterrant Euros de darrere el sofà i robant el formatge dels seus companys de pis, viuen, no tan sols existeixen. En marcat contrast, el Regne Unit en una visita pre-Nadal es fonia en una voràgine “consumir o morir”.

Mentre que la TV m’estava cridant que comprés una cuina nova, jo treia ràpidament la conclusió que la vida a Barcelona és menys materialista que a Londres – aquí la gent sap com gaudir del moment i gastar els diners sàviament. Vaig començar a preguntar-me si les persones tenen també en consideració on guarden els seus diners. és conscient la gent dels impactes negatius dels bancs grans? Existeixen les opcions de les finances ètiques per als barcelonins? Resulta que quan es tracta d'assumptes de diners, Barcelona és una ciutat d'alternatives.

El problema amb els grans bancs, emfatitzat pel col·lapse total i el fracàs de molts d'ells durant la crisi, és la manca de transparència. La gent de tot el món aviat es va adonar que fins i tot els mateixos banquers no tenien absolutament ni idea del que estava passant amb els diners que havien estat invertits. En la darrera diatriba anticapitalista del cineasta Michael Moore, es demostra aquest fet tot passejant per Wall Street i demanant als transeünts que expliquin què és un derivat. òbviament la majoria de la gent l’ignora per complet, no necessàriament perquè siguin grollers, simplement perquè la pròpia persona de Moore és desagradable i directa-a-la-teva-cara. Però fins i tot quan fa que Kenneth Rogoff, professor d'Economia de la Universitat de Harvard, s’assegui i ens il·lumini, Rogoff s’entrebanca espectacularment amb les seves paraules i no aconsegueix explicar res de res. Actualment, el ciutadà mitjà no passa molt de temps pensant en productes bancaris "exòtics" i com aquests han sumit el nostre complet sistema en els pous d'atur d’avui en dia, però estic segura que tots som com a mínim una mica conscients que els nostres diners no es limiten només a jeure quiets en un compte - la gent s'enriqueix jugant amb ells. I hauríem de parar més atenció als jocs als quals aquesta gent està jugant.

En una maniobra publicitària a finals de gener, Greenpeace es va dirigir al Fòrum Econòmic Mundial per presentar un premi a l'empresa “menys ambientalment responsable” del món, i el guanyador va ser un banc (el Royal Bank of Canada per les seves inversions en la destructiva extracció de petroli a partir d’arenes asfàltiques). Aquí a Barcelona, hi ha diverses organitzacions que creen consciència sobre allò que els bancs espanyols estan manegant, a través de mitjans de comunicació com la reeixida, i d’encertat nom, pàgina web BBVAsinarmas.org. Lamentablement, sembla que el BBVA seguirà invertint en el comerç d'armes fins que les ONG com ara Justícia i Pau generin campanyes com aquesta per tractar d’aturar-los. El 2007, BBVA va ser condemnat pel subministrament de finançament corporatiu a empreses que produeixen bombes de dispersió - les municions que detonen totalment a l'atzar. Alguna vegada heu jugat al videojoc bèl·lic “worms”? A la vida real, aquestes bombes porten a nivells tan alts de morts civils que més de 100 països han signat un tractat internacional que prohibeix el seu ús i la seva fabricació. El 2008, després que Justícia i Pau fins i tot rebés una menció en l'informe anual de BBVA per la pressió que havien exercit, el banc va crear noves normes de grup sobre finançament del sector defensa a través de les quals van prohibir les inversions en bombes de dispersió i van prometre clarament que, encara que es continuaria finançant el comerç d'armes, ho farien només en països que no estan sota embargament i no han estat denunciats per l'ONU. Com que el BBVA encara té accions de la companyia aerospacial EADS, la qual està involucrada en la producció d'armes nuclears, la campanya continua. I compte amb la propera versió, "Santandersinarmas", que serà llançada aquest mes.

La pregunta amb què es burxa sempre al moviment contra la globalització neoliberal és "Però en comptes d’això què proposeu?" Per sort, deu anys després de la Batalla a Seattle, els activistes han ajuntat rastes, pancartes i arcs de San Martí per poder arribar a una sèrie de solucions pràctiques. A l'extrem mateix d'aquesta escala tenim el sistema de les CAF (Comunitats d'Autogestió Financera), on tu et crees el teu propi banc amb un grup de persones, un talonari de rebuts i una caixeta amb clau (la clau i la caixa probablement s'haurien de mantenir separades, no importa com en sigueu, d’amics). Sona ridícul? Potser us sorprendria saber que més de 15 d'aquests grups financers autogestionats s'han format aquí gràcies a l'economista barceloní Jean Claude Rodríguez-Ferrera. Hi ha molts col·lectius exclosos a Barcelona, principalment immigrants, que no tenen cap accés al crèdit, però saben que amb una micro-quantitat d'ajuda financera podrien tirar endavant, i l'associació CAF ofereix capacitació a qualsevol grup que vulgui prendre’s seriosament la seva posada en marxa. Una inversió de només 20 euros de cada persona aviat fa créixer la suma, i m'encanta el fet que la idea va venir de l'Àfrica subsahariana ... les bones idees s'estendran des del Sud cap al Nord si els ho permetem.

Molt a la vora, al llarg d’aquesta escala cap al capitalisme convencional, podeu optar per acabar amb la banca i deixar els vostres diners invertits completament en "capital social" a través de COOP57, Oikocredit o similars. Això és l’equivalent financer d’ajuntar tots els vostres estalvis, i llavors decidir entre els veïns a qui voleu permetre d’utilitzar-los durant un temps. COOP57 es va crear a Barcelona el 1996 quan, després de la fallida de l'editorial Bruguera, 57 ex-treballadors van fins i tot haver d’arribar a una vaga de fam perquè fossin indemnitzats per l’acomiadament. Descontents, van utilitzar els diners per invertir en projectes de capital social, en particular aquells amb enfocament en la creació de llocs de treball. Aviat es van adonar que estaven prestant un servei útil al finançar projectes que no agradaven als bancs convencionals, i van créixer. En els últims quatre anys, el valor dels projectes que han finançat és de més de 10 milions d'Euros. Oikocredit va arribar des d’Holanda i són molt similars, però financen projectes internacionals, com ara cooperatives de dones per a la gestió de boscos i capacitació en sistemes de teixir sostenibles.

Si segueixo sonant gairebé tan radical com un dels manifestants que cremaven la bandera de la UE fora de la Borsa de Barcelona el gener, deixeu-me fer un salt a la meitat de l'escala. Triodos i Fiare són dos bancs ètics a Barcelona que ofereixen comptes d'estalvi convencionals. Fiare va obrir a Catalunya el 2003 amb credencials d’inversions valuoses, transparència total i la confiança que les seves inversions són de baix risc en comparació amb els bancs privats, ja que es basen en la realitat i no en fórmules insanament complicades. A la seva oficina la setmana passada vaig conèixer el Jordi Marí, director de l’organització Finances Ètiques i Solidàries (FETS), i vaig adonar-me que en realitat jo mai no havia volgut saber-ne tant sobre bancs. En resum: si tens 2.000 Euros per invertir i no t’importa perdre les dues hores més avorrides de la teva vida passejant-te pels bancs buscant la millor taxa d'interès, només aconseguiràs de 20 a 30 Euros més a l’any invertint en un banc normal respecte a allò que obtindries a Fiare.

Fiare ha crescut molt més ràpidament a Barcelona que a Madrid, i el Jordi i jo vam parlar sobre les moltes possibles raons d’això, que poden anar des de les polítiques (ressaca solidària producte de la resistència a Franco) a les socials (la barreja de guiris i autòctons que fomenta la receptivitat). Ell va suggerir que les enormes protestes contra la guerra de l'Iraq van fer créixer un despertar polític general, i van ajudar a començar a evitar la caiguda aparentment inevitable dins el capitalisme d’estil americà. Sigui quin sigui l'origen d'aquest augment de consciència ètica, sembla que a Barcelona hi ha quelcom que s’està movent, i amb la crisi que obliga les persones a aturar-se i pensar, els seus residents s’estan posant les piles i estan utilitzant de debò les alternatives.

Més informació:
Campanyes contra les males inversions dels grans bancs:
bbvasinarmas.org
santandersinarmas.org (properament)
banktrack.com

Banca ètica:
fets.org
finanzaseticas.org
fiare.org

Bohemia vida de artista en las fábricas

by Sonia Fernández Pan

Hace varias décadas el adjetivo “bohemio” era un epíteto que se relacionaba automáticamente con el artista y sus costumbres vitales. Así como la nieve tiende a ser blanca en todas partes, el artista era bohemio aunque no habitase en París. Este artista se definía por una forma de trabajo totalmente integrada en su modus vivendi dentro de un régimen existencial justificado por conceptos como la creatividad y la pasión. Pues bien, en el calendario presente, ser bohemio ya no equivale a ser artista –los artistas de ahora suelen ser más bien precarios– gracias a la diligente asimilación que nuestra actual cultura laboral ha hecho del término. Los bohemios de esta época, caracterizada por el prefijo “post”, son los empresarios y sus asalariados: son creativos, apasionados, se implican y dejan que el trabajo se instale en todos sus espacios vitales. Cuando uno trabaja de lo que “le gusta” corre el riesgo de no dejar de trabajar nunca.

Pero la relación entre lo artístico y lo laboral se complica un poco más. El museo de principios de siglo XXI se concibe como fábrica y va nutriéndose de toda una serie de espacios que consiguen que el matrimonio entre arqueología industrial y arte contemporáneo esté en plena luna de miel (la Tate Modern en Londres, el Palais de Tokyo en París, el distrito 798 en Pekín, el Santralistambul en Estambul y un largo etcétera). Rascando un poco más, uno se da cuenta de que este interés compulsivo de las políticas culturales por hacer de las fábricas lugares para la exhibición y producción de arte no es tan inocente y altruista como pretende aparentar. La cultura se utiliza como herramienta para acompañar toda una serie de intereses y procesos urbanos y los artistas son los encargados de sostener esta nueva economía productiva. Una bienal por aquí, un centro de arte contemporáneo por allá, una ciudad de la cultura más abajo...

Algo que me provoca cierta urticaria intelectual es la facilidad que tiene la cultura politizada, perdón, política cultural, para presentar algo viejo como la última primicia. Quizá dentro de unos años nos digan que Los Encants suponen el último grito en cuanto a sistema de compra-venta o que la ópera es mucho más “in” que la música electrónica. Algo así sucede al leer el Plan Estratégico de Cultura de Barcelona, programa con funciones varias que pretende que esta ciudad –lograda ya su misión de ser una marca dentro del contexto internacional– ¡sea un laboratorio! Si nos adentramos un poco en el significado del término, hallamos unas características bastante interesantes y que esclarecen la situación un poco más: el buen funcionamiento de un laboratorio se define por el control y la normalización a la hora iniciar cualquier tipo de investigación.

Este innovador plan se ocupará de “ampliar la base creativa de la ciudad, en todos los ámbitos de la expresión artística y del pensamiento (...) para un mejor desarrollo cultural de la ciudad”. Como uno de sus proyectos específicos están las Fábricas para la creación, una apuesta que pretende crear una red de espacios dentro de los diversos ámbitos artísticos. Expone este decálogo de buenos propósitos, además, que se ubicarán “en recintos industriales en desuso, como la Fabra i Coats (Sant Andreu) o La Escocesa (Poblenou)”. Se olvida el ayuntamiento de dos cosas: de que su maravilloso plan no sugiere nada que no haya sido ya iniciado previamente con cierta autonomía de las políticas culturales y de que la Escocesa no está en desuso.

La utilización de La Escocesa como centro de producción artística data ya de 1999. Desde entonces, el esqueleto de esta fábrica decimonónica de productos químicos para la industria textil ha servido como punto de encuentro entre numerosos artistas visuales de la ciudad, al lado de otros espacios similares que vieron en el Poblenou la oportunidad de implantar espacios dedicados a la creación artística. Hasta que llegaron el 22@ y sus transformaciones urbanas. En 2006, la empresa inmobiliaria Renta Corporación compró La Escocesa con la original idea de construir oficinas y lofts. Tras un desalojo total del espacio en 2007, la situación se recuperó un poco gracias al plan de renovación de la fábrica, calificada como Patrimonio Industrial. Esto significaba que dos de las naves del complejo –las que conforman los actuales talleres– se dedicarían al uso público. Hasta llegar al presente Plan Estratégico del Ayuntamiento de Barcelona, que convocará un concurso público para definir la gestión definitiva de La Escocesa. De momento, este espacio artístico con 2400m2 del Poblenou se autogestiona bajo la tutela de la Associació d’Idees EMA , quien podría verse obligada a ceder la administración de la fábrica si el fallo de dicho concurso público al que optan no se resuelve a su favor. Pero como la esperanza es lo último que se pierde (o eso nos han hecho creer) La Escocesa sigue con su funcionamiento basado en la autogestión y numerosos planes futuros: integrarse en una red de galerías y centros expositivos para dar a conocer la producción de sus artistas; trabajar en red con otros centros para la utilización y obtención de material, la creación de un intercambio entre artistas de diferentes espacios nacionales e internacionales; facilitar información sobre convocatorias y becas (los motores actuales del arte) y seguir suministrando espacios considerablemente grandes y económicos como talleres dentro de una ciudad de alquileres imposibles.

Todo el trabajo que se desarrolla dentro de La Escocesa corre a cargo de la Associació d’Idees EMA que, lejos de ser un organismo abstracto, es una agrupación sin ánimo de lucro en la cual 11 personas (10 artistas de la fábrica y una gestora cultural) se ocupan de la gestión de todo el espacio. Los ingresos que se obtienen con el alquiler de los talleres se dedican a los gastos que generan La Escocesa y su mantenimiento. Sin embargo, el artista que quiera reducir el precio de su alquiler puede realizar horas de trabajo comunitario con el fin de mejorar las instalaciones comunes.

La Associació d’Idees EMA se ocupó en 2008 de la limpieza del espacio fabril y de las diversas tareas de acondicionamiento, resultando La Escocesa que conocemos actualmente y que permite la entrada de nuevos artistas mediante un sistema de convocatorias públicas. Es decir, que La Escocesa no es sólo una vieja fábrica en el Poblenou, sino el trabajo conjunto de todas las personas que hacen posible su existencia como centro de creación dentro de un paisaje urbano en el que las fábricas del siglo XIX van cediendo territorio a los hoteles y las oficinas del siglo XXI.

No tengo nada en contra de que se implementen espacios para el arte y sus derivados en Barcelona. Lo que resulta cuestionable son los modos de actuación oficiales en esta ciudad caracterizada por brillantes mentes en el ámbito de la publicidad y las operaciones que camuflan todos esos buenos propósitos del Ayuntamiento. Si La Escocesa ha sabido mantenerse a flote hasta el momento, debería tenerse en cuenta su trayectoria a la hora de secundar ese revolucionario Plan Estratégico. Pero, parafraseando a Michel de Certeau, contra la estrategia siempre nos queda la táctica. Habrá que hacer, entonces, un plan táctico de cultura. La Escocesa parece ya tener el suyo que, además de incluir todas los proyectos futuros, demuestra que es posible trabajar desde la autogestión y desde una ética laboral que perdura en el actual sistema económico cultural como una rara avis.

Isa oposita

by Katya Grieslowski

Entrevista a l’Isa Sequeros, 27 anys, natural de Barcelona. Va fer la seva llicenciatura en Comunicació Audiovisual. Portava un any a l’atur, 5 mesos buscant feina en el seu sector, i ara fa 2 mesos que treballa a una botiga al centre de BCN. Aquest mes es presentarà a les oposicions per personal laboral fix en Suport Administratiu pel Centre Audiovisual de Catalunya.

Quins mètodes d’estudi has empleat?
Primer llegir-ho tot, després fer un esquema, i després llegir els esquemes, que és com un resum, i començar a memoritzar. Eren 17 temes. Cada capítol del tema eren una mitjana de 15 pàgines, més o menys.

Vius per treballar o treballes per viure?
Treballo per viure. A mi m’agrada molt tot el tema que vaig estudiar, que eren els audiovisuals, però suposo que des de fa uns anys que he començat a treballar, et dones compte que el que t’interessa és tenir temps lliure per tu i per la teva gent. Doncs sé que sóc una persona que treballa per viure, per guanyar diners. No em satisfà tampoc molt.

Dóna’m un exemple d’una persona que coneixes que hagi aconseguit un bon equilibri entre la feina i la vida privada.
Doncs els referents sempre són els pares. La meva mare s’aixecava molt d’hora però diu que ella podia aguantar-ho tot. Ho feia tot. Ella estava treballant i per les tardes ja arribava a casa i feia el que s’havia de fer amb les seves filles, el seu marit, i la casa. La meva mare.

Què tal la teva experiència d’estar a l’atur?
Al principi satisfactòria. Quan et prens això com a sabàtic està molt bé perquè pots gaudir molt de fer coses que no feies quan treballaves perquè no podies, per temps. Fer cursos o coses d’aquestes. Però una vegada que ja comences a buscar feina i no trobes res, és desesperant. Era com això... al principi doncs molt bé, aquesta llibertat, ingresses diners, i després ja comences a estressar-te una mica perquè no trobes feina.

Et vas sentir motivada per buscar treball mentre estaves a l’atur?
Més que motivada, forçada perquè veia que se m’acabava l’atur i no tenia res ni aconseguia res.

Per què vas decidir fer unes oposicions?
Per conciliar la vida laboral i familiar en aquest sentit. Perquè, a veure, la idea que tinc jo dels funcionaris és això: és treballar unes hores determinades, ni més ni menys, ingressar uns diners bastant importants, i tenir bastant temps lliure, que és el més important. I és un treball fix. Que el tindràs sempre i que igualment pots créixer dins de l’administració pública. No t’estanques, tampoc. És com una empresa privada.

Et preocupa quins resultats obtindràs?
No, perquè ara tinc feina i no m’obsessiona. M’hi vaig apuntar perquè va sortir. Vaig a provar sort. Em vaig apuntar quan encara estava a l’atur. Ara no, no m’obsessiona. No m’importa res, la veritat.

Continuaràs treballant aquí si no aproves les oposicions?
Sí, perquè per ara no tinc res. És millor. Estic bé. La veritat és que no és el que buscava, però em dóna temps. A part, és que també és d’aquelles feines que són de mitja jornada i et deixen temps per fer coses. Ara, si no aprovo l’oposició no deixaré tampoc de buscar feina.

Si les aprovessis i et donessin una d’aquestes places, t’imagines fent aquesta feina durant la resta de la teva vida laboral?
Encara no m’ho he plantejat. Això és el més fort. No m’ho he plantejat. Però la mateixa feina tota la meva vida, no, però en el mateix lloc, sí. Per què no? No m’importa... si m’agrada, clar. Si no m’agrada, és complicat. Però si començo per la part mes bàsica que és a la que estic optant i després ja pujar, doncs sí. Si m’agrada també l’ambient i tot, clar. és que encara no m’ho he plantejat, eh? Jo crec que “me he tirado a la piscina, sin más”, saps? No ho he mirat això a fons, no. Però bueno.

En el teu sector i segons la teva opinió, quin és més competitiu, el sector públic o el privat?
El privat. Bueno, a veure, són dos sectors molt diferents, no? Però en el privat sempre hi ha moltes més empreses, moltes més oportunitats, moltes més feines. Al final, en l’audiovisual, al sector públic, n’hi ha poques. O sigui, poques opcions, o poques que jo conegui. I és més complicada, clar, perquè tot el que és públic, estaràs amb això [les oposicions]. I la privada és un currículum. És complicat entrar, però bueno, els “enchufes”...

Adolfo Domínguez sobre “l’acomiadament lliure”: cabró o correcte?
A veure, som com som els espanyols, i jo reconec que tenim un caràcter una mica mes pícaro, com diu ell. Vale. Però jo crec que no hi ha mai extrems a la vida. El que no pot ser és això, que hi hagi gent que s’agafi baixes per depressió durant un any, i no estiguin contribuint però sí que reben diners, això es podria controlar, però “despido libre” em sona una paraula molt forta. Jo crec que és una cosa de trobar un “medio-medio”, una forma de control, sí, però un despido libre, no. Crec (crec!) que no estic d’acord.

Tens por de que la gent t’estereotipi o et menyspreï si et converteixes en funcionari?
No, perquè des del moment que ho he plantejat al meu grup d’amistats i a la meva parella i als meus pares, tothom, jo crec que m’ha donat molt suport i han dit: “Hòstia, pues mira tu. Per què no? Clar que sí”. Suposo que és per això, veuen una persona tan desesperada buscant feina i de sobte surt algo i dius, “Ostres, m’ho plantejo, no?, el fet d’estudiar”. I més jo que ho tinc fàcil, tinc 27 anys, fa res vaig acabar la carrera, tinc encara el rotllo d’estudiar i tal, pues perquè no? O sigui, ser funcionari, simplement treballar per l’administració pública de l’Estat o de la Generalitat, no ho trobo res dolent. Per què? Perquè estàs contribuint d’una manera també a que tot funcioni.

Què opinen els teus pares sobre la teva decisió de fer oposicions?
Perfecte. Ells veuen: “trabajo fijo”. Llavors a ells els encanta i diuen: “Bueno, haz un esfuerzo. Tú puedes!”. Suposo que els pares es preocupen molt d’això perquè veuen com està el paro ara i diuen: “Huala!”. I més al meu sector, l’audiovisual, en el que és molt, molt, molt complicat trobar feina, trobar una feina fixa, trobar una feina que t’agradi, i trobar una feina de no treballar 14 hores al dia cobrant 700 euros, perquè és així als audiovisuals. I ells em van dir, clar, com a pares: “Pues sí.” Això és una solució de tenir la teva part laboral completa i tenir més temps per tu, saps? Estan convençuts. Més ells que jo.

A què t’agradaria que es dediquessin els teus fills quan siguin grans?
Al que vulguin. Jo amb això... Al que vulguin. I sempre que els pugui ajudar, millor que millor.