Foto: Jordi Corominas i Julián

LA BAIXA EDAT HORTERA

Una genealogia del poder

by Joan Bombay Culla and Mònica de Friends

A l’Espanya post Julián Muñoz s’ha d’explicar la història des d’una nova perspectiva que permeti entendre part de la degradació ètica, moral, estètica i qualitativa en la que hem sucumbit des de les més miserables premisses de la nostra tradició. La Baixa Edat Hortera té els seus antecedents més llunyans en el Lazarillo de Tormes i la picaresca, típica virtut nacional que continuem practicant amb els papers invertits. Ara els rics enganyen els pobres amb argúcies que els ennobleixen. El mite franquista de “no tenia ni un duro i mira on sóc ara” s’ha mantingut com un bon costum ibèric que a Catalunya ha derivat en la creació de virregnats futbolístics dirigits per homes que cercaven redempció des d’una òptica cínica; presidint equips de futbol, cregueren expiar pecats identificant el seu nom amb colors i sentiments quan en realitat només demostraven allò més mesquí d’uns anys plens de merda acceptada pel consumidor, qui sembla tenir una boca més gran que la bústia de la Casa de l’Ardiaca, per no dir coses amb nocions i succions més picants.

EL MONSTRE BICÈFAL El recepcionista de l’hotel barceloní per on transita Jack Nicholson a Professione: reporter, darrera gran obra de Michelangelo Antonioni, era Joan Gaspart, particular Joe Biden d’Obama Núñez a les eleccions de 1978, quan el totxo i el turisme s’aliaren per regnar sobre les terres blaugrana. Náñez i Gaspart decidiren seguir l’exemple dels serials americans. Un seria bo i moderat; l’altre, bandarra i exhibicionista. Starsky y Hutch caminaren plegats i sembraren de misèria l’univers culé encara que durant la primera dècada del seu mandat de terror es guanyessin Recopes – la importància de la competició era enorme, per això ja no existeix – , una lligacama i alguna copa de cava als vestuaris. Desfilaren entrenadors, l’estrella fou Schuster, que després decidí convertir-se en general de l’exèrcit rival, i fins i tot alguns argentins amb pentinat Jackson Five començaren a consumir cocaïna per pur atac de nervis davant els soporífers vestits dels dignataris del Camp Nou. Aquella primera dècada de la Baixa Edat Hortera culminà amb l’adveniment del profeta, un holandès que marxà just quan Núñez arribava i que tornà amb l’esperança de traspassar el superàvit econàmic als camps de batalla. El general Cruyff encetà la seva trajectòria amb dos anys normalets – Aloisio Pires, nacido en Pelotas – que donaren pas a una apoteosi coincident amb les Olimpíades, moment on el monstre bicèfal presumí de Copa d’Europa i perdé els papers com a conseqüència de mesurar malament els límits estètics del seu poder, objecte de burla per part del poble, fart de patir les excentricitats de dos cretins amb diners. El senyor Gaspart, Mister Burns pels nens de la contrada, es banyà al Tàmesi pensant que podia conquerir Anglaterra i el senyor Núñez fou parodiat a la caixa tonta com a Nuñito de la Calzada, un personatge vestit amb camises lolailes que explicava acudits i es submergia en viatges lisèrgics mitjançant llums de discoteca. El punt i final, passa a qualsevol imperi, fou un malson de decrepitud moral. D’un holandès passàrem a un neerlandès, però no és el mateix?, amb cara de totxo que deia als periodistes que eren muy malos quan ell era pitjor. Núñez abdicà, preparà el terreny a Gaspart, qui governà durant tres horribles anys on se n’anà el més gran mercenari, un portuguès amb cara d’estrenyit, i n’arribaren d’altres a preu d’or, homes inútils que deixaren òrfena a l’entitat abans que el Kennedy català, al loro!, posés ordre i portés batucada, cubates, migdiades al gimnàs i Guardioles catalanes contra la crisi. Visca el Barça i visca Caprabo! 2-6. ¡Que no estamos tan mal, hombre!

LARARATO EN ESCABECHE Molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món, viuen contents els barrufets. El nostre poble és el país on tot es pot fer, si tu barrufes jo també. L’Espanyol vesteix de blanc i blau, però quan érem petits no se’l podia considerar català. El seu camp, més famós per un Itàlia-Brasil que no pas per les actuacions de l’equip local, espatllava una zona massa acomodada per a tan escassa afició. Sarrià era l’indret on el Real Madrid es sentia a gust a Catalunya, la seva segona casa española, amb ñ, doncs l’aneguet lleig de Barcelona mantingué una imatge dretana fins ben avançada la dècada dels noranta.

El canvi d’imatge, la catalanització, l’articula per passar dels llibres a l’escabetx. Quan l’any 1982 l’antic president Meler deixà el seu lloc al totpoderós José Manuel Lara, el club semblà entrar en una nova fase que l’erigia en pioner d’un estil que s’imposa al segle XXI amb homes com Roman Abramovich. El milionari capritxós que dóna part de la seva fortuna per a fer créixer un conjunt esportiu. Amb l’Espanyol es posposà la revolució, i fins i tot hi hagué un descens a segona divisió. Eren els anys de Clemente, dies d’esperança davant fites històriques com perdre una final de la UEFA que s’havia guanyat al partit d’anada, dies de desconsol i mediocritat per no poder aspirar a res més que mantenir la categoria mentre els de Força Barça fotien al president una veu nasal estrambòtica que ridiculitzava un poder banal i econòmic. Absorbir editorials des de Planeta i destrossar part del nivell literari nacional és més fàcil que dirigir un club on onze homes en pantaló curt són la clau que proporciona victòries.

L’any 1997 el club canvia de camp i president. El vell Sarrià passà a ser una zona amb cases noves i l’equip es traslladà a Montjuïc, símbol del seu aïllament local, com si anar a veure l’Espanyol fos un plaer per a marginats de cap de setmana. Agafà el tron Daniel Sánchez Llibre, prohom de les conserves que catalanitzà el club i acceptà ser comparsa del Barça, altrament no podríem entendre com – excepte l’ídol de Santako, Raúl Tamudo – la majoria de les grans glòries blanc-i-blaves d’aquest tombant de segle són ex jugadors blaugranes com Jordi Cruyff, Roger o Iván de la Peña. Homes que, per circumstàncies familiars i per viure bé a Barcelona, optaren per disminuir el seu rang de prestigi i patir a la muntanya màgica, i no precisament de Thomas Mann. L’escabetx no ens farà lliures, però pel record quedaran dues copes del rei, una nova final de la UEFA i la dignitat de ser el parent pobre que en moments puntuals fot la vida del que cau bé a tothom.

ALTRES REGNES Els gallifants catalans de la Baixa Edat Hortera lluitaren contra capitosts de regnes de taifes escampats arreu del Vell Món. Considerem necessari recordarne tres.

Ramón Mendoza: Mort Bernabeu, la nostàlgia franquista envaí la terra blanca, inventora del refrany a falta de àligues, buenas són quintas del buitre. El rei Mendoza no era partidari de Domingo Sugrañes, però en canvi adorava, com el Charlot d’El gran dictador, capgirar l’univers. Quan guanyava al monstre bicèfal perdia la xaveta i resituava Catalunya a Polònia. Tingué enfrontaments amb un nan radiofònic i deixà el seu càrrec a persones deshonestes que liquidaren dèficits amb setenes, Zidanes, Pavones i pelotazos immobiliaris i futbolístics. Madrid fou dominada per Florència.

Silvio Berlusconi: Aficionat al càmping després dels terratrèmols, amant de models i cantautor esporàdic, el telepapa guanyà molts torneigs europeus amb tres holandesos, un d’ells després entrenà al Barça i fumà marihuana abans de les rodes de premsa, per avalar la seva candidatura a presidir Macarrònia. És l’exemple màxim de com emprar un regne de pantaló curt per accedir a les més altes instàncies. Entre les seves virtuts figura operar- se per ser més monstruós, ser esbroncat per la reina albiònica, guanyar eleccions sense que cap dels seus compatriotes el voti i delinquir a tort i a dret amb l’entusiasme de qui sap que és immune. Una perla.

Jesús Gil y Gil: Home més campechano que el Rei, fou sultà de l’Imperi Colchonero i també del marbellenc, on fins i tot s’atreví a guanyar eleccions i netejar la ciutat de facinerosos, una de les seves paraules preferides, mitjançant la Jet Set i estàtues de Dalí a la vora de la mar sense donzelles, sense donzelles. Es guanyà el cor de la gent, amb tota la seva sobirania de la Baixa Edat Hortera, parlant amb el seu cavall imperioso i prenent còctels a la seva piscina rodejat de senyoretes amb la carn molt ben posada. Era un feixista entranyable que fins i tot donava cops de puny.

Bangkok, Vicens, De la Oreja de Van Gogh a la niña de Rajoy, Edicions sifilítiques, Manresa, 2015.
Bombay Culla, Joan, Espanyol, Espanyol a segona divisió, em moro de l’emoció, Edicions de la mare que em va parir, Vladivostok, 1923.
Coelho, Paulo, El profeta holandés, Engañabobos global, Prats de Molló, 2000.
Milán Astray, Francisco, La Baja Edad Hortera en las películas de Pedro Almodóvar, Fascistas sin fronteras, Burgo de Osma, 2008. (Descatalogado).
Obama, Barack, Mis discursos sobre la Baja Edad Hortera, Yes trenquem, Igualada, 1927.
Terribles, Mónica, La insoportable soledad de Starsky, Edicions del malparit, Perpinyà, 1955.
Vaffanculo, Giuseppe, Breve storia illustrata di Silvio Berlusconi e le sue conquiste sentimentali, Edizioni della fregna. Orvieto, 2009.

Foto: Manuel de Sousa

Un retorno no tan voluntario

Historia de un sueño llamado interculturalidad

by Valentina Natale

Una tarde como muchas otras, sentada en un banco en las vísceras metropolitanas de Barcelona, empecé a observar los carteles publicitarios y me sorprendí al ver en uno de estos pósters el hermoso rostro de una joven mujer con rasgos exóticos y la mirada seria y un poco triste.

Esta ha sido mi manera de descubrir el “Plan de retorno voluntario” promovido por el Gobierno Español. Esta mujer tan profesional invitaba los inmigrantes a volver a sus países con la ayuda del Estado.

El pasado noviembre entró en vigor la medida con el objetivo de convencer alrededor de 10.000 extranjeros en el paro a abandonar las ciudades en las que han invertido sus esperanzas y esfuerzos, y a volver a la tierra que abandonaron.

De esta manera el Ministerio de Trabajo ha pensado disminuir el número de inmigrantes desempleados a causa de la crisis que ha afectado, sobre todo, el sector de la construcción.

Para entender el contexto en el que ha nacido la iniciativa, quiero contaros una historia.

Hace pocos años, miles de trabajadores de todo el mundo, sobretodo de América Latina y norte de África, dejaron sus casas y sus familias atraídos por las ofertas de empleo que permitía el extraordinario crecimiento de la construcción española. Una enorme cantidad de mano de obra que ha hecho posible que la economía de este país crezca y se ponga al mismo nivel que otras potencias europeas.

La sociedad, como las finanzas, vivía un período próspero, la multiculturalidad era el orgullo del gobierno, la integración parecía tan simple como vender o comprar casas. Muchos de estos obreros trajeron sus familias, compraron casas y coches, firmaron hipotecas y se endeudaron. Españoles y extranjeros unidos en el sueño de una riqueza que no podía terminar.

La crisis mundial ha destruido este sueño y ha dañado también la imagen de apertura y tolerancia de la península. Lo que afirman muchas asociaciones humanitarias es que el “Plan” es lo que queda de esta antigua amistad, un adiós trasvertido de ayuda, una constricción a retornar enmascarada de voluntariedad.

Pero ¿en qué consiste de verdad esta medida?

El “Plan de retorno voluntario” permite a los trabajadores extranjeros que se encuentran en el paro cobrar por anticipado su prestación por desempleo. Es valido sólo para los 19 países que tienen suscritos convenios bilaterales en materia de Seguridad Social con el estado Español. Los que quieren aprovechar de la oportunidad tienen que cumplir unos requisitos:

- Encontrarse en una situación de desempleo regular.
- Volver a su país en un máximo de 30 días.
- Hacerlo en compañía de todos su familiares reagrupados.
- Empeñarse en no volver en España por un mínimo tres años.
- Renunciar a su permiso de trabajo y de residencia.

Muchas asociaciones para inmigrantes y ONG han criticado duramente esta iniciativa, que para algunos podría parecer positiva. Las razones son diferentes: enviar a sus casas a los que han permitido un desarrollo económico tan rápido en un período de prosperidad no parece muy justo.

Durante años España se ha jactado de apertura y tolerancia, ha creado programas de integración, escuelas interculturales, parecía un oasis feliz en una Europa siempre más xenófoba y racista. Ahora, con el fantasma de la crisis, quiere devolver a sus tierras a estas personas como una mercancía que ya no sirve.

La propuesta de las ONG consiste en invertir más dinero en políticas de asistencia en España para permitir a las víctimas de la crisis pagar sus hipotecas, mantener la propiedad de sus casas, sus permisos de trabajo y residencia y vivir dignamente hasta encontrar un nuevo empleo.

Lo que ha provocado una auténtica tormenta ha sido la decisión del Gobierno de recortar en un 30% los fondos destinados a las comunidades autónomas y a los ayuntamientos que éstos invierten en las iniciativas dirigidas a los inmigrantes. El acontecimiento ha evidenciado la estrategia del Gobierno de dar prioridad al proyecto de retorno y no de asistencia en el territorio.

Las organizaciones humanitarias recuerdan que para obtener un permiso de trabajo o de residencia se necesita un promedio de 3 años, un largo período de privaciones, de sacrificios, de trabajo muy duro ¿Cómo se puede pensar que ahora estas mismas personas quieran volver a sus países?

Los hechos han dado la razón a las críticas: de los 10.000 solicitantes previstos, hasta ahora menos de 4.000 se han acogido al “Plan”; ha sido un fracaso total, y, si se piensa que el dinero concedido no supera los 11.000 euros, se entiende el motivo del rechazo.

La última polémica es sobre el nombre del “Plan”, según las ONG, más que “Plan de retorno voluntario” debería llamarse “Plan de retorno asistido”.

Se necesitan políticas de asistencia eficaces, y no iniciativas marginales con el único objetivo de salvar la imagen de apertura de España.

The Squeeze

by Aoife Yourell

When I first came to Barcelona I was keen to pick up work immediately, having been warned by some encouraging souls that it was difficult for English teachers to get work, that the market was saturated, and that many others had come and gone, jobless, defeated...you could almost hear the balloons popping. So in response to the naysayers I checked Loquo every day, sending out numerous C.V.s, which in turn led to a flurry of interviews in one week. At several interviews I was told I'd be paid under the table for the bulk of the hours I worked. At one particular eye-opener, after I expressed some doubts, the director looked at me patiently and said, "Ah, but you're new to Barcelona. You don't understand how things work here." Indeed I didn't.

Over the years, friends and colleagues have shared stories of nightmare conditions and schools to be avoided, consolidating this image of a still largely unregulated sector, a sector in which teachers do not receive their full dues, in which illegal contracts continue to be brazenly peddled and employees have a somewhat tenuous grasp of their rights. So it is with some interest that I've been following the negotiations of the convenio for the private education sector. Not many teachers have heard of the convenio, and of those who have, their understanding of its potentially far-reaching implications and how it affects them is fragmented.

A convenio is defined as a collective agreement. It dictates conditions such as working hours, holiday entitlements, worker availability and salary scales for a particular sector. In May 2008 the convenio in which private language academies lay was split into two groups - “reglada”, composed of private primary and secondary schools and “no reglada”, taking in language academies along with other private sector schools and professional training bodies. This split from mainstream education met with mixed reactions – the employers' associations were happy to have a convenio of their own, but the unions had fought against the split for months beforehand. As a result of the split, a new “no reglada” convenio is being drawn up by the employers' association ("La patronal") and the unions.

Employers present at the negotiating table come from a very broad spectrum of the private sector - from “formación continua” - professional training, to “formación ocupacional” - training for those who have been unemployed for long periods, to music schools and hairdressing schools, along with private language schools. A mixed bag to say the least. Also present, representing the workers, are two union groups: the UGT and the CCOO, the latter of which, with 60% of the representation, are the majority union.

Twelve meetings have been held since the split in May and little progress has been made. Of the proposals made so far, an agreement has still to be reached. So the question is, why hasn't the convenio been signed yet? The answer lies in the conflicting ideologies of those present at the table.

The current convenio states that a teacher's maximum working hours are 32, 30 of which are contact hours, leaving a paltry 2 for preparation. Note that non-contact hours include not only lesson preparation, but staff meetings, training, setting and marking exams, and travel time. The unions want to see the current ratio changed to 24 hours teaching/6 hours non-contact, along with a salary increase in line with the rate of inflation. La Patronal, however, have proposed an increase in annual hours from 1315 to 1600 for teaching staff, a mere 100 of which would be non-contact. Just how far removed from the realities of the job are the employers?

“If you increase these hours without massively increasing the working week, you'll have to work more weeks in the year” said Steve Rumbol of the CCOO. This would be achieved by cutting into holidays. At present, employees are entitled to 21 days paid holiday along with national holidays. La Patronal is proposing to convert that figure of 21 to 5, with a 5% wage increase incentive. "Their selling point is 'don't think about the fact that you're losing holidays; think about the fact that you're earning more money,'" Rumbol said, adding that "if a convenio was signed with those conditions then a company could oblige their employees to work the 27th - 30th of December, when currently most teachers have a break.”

Availability is another pressing issue. The employer's model, Rumbol explained, is for workers to be available Monday to Saturday with a minimum of notice. Conversely, the unions would like some regulation to the blocking of hours, “better planning of timetables for teachers, and the possibility that teachers could have a personal life, a family life". In Barcelona, non-blocked hours and off-site classes are an everyday reality. The hours in between classes and time taken travelling from one class to another are effectively “dead time” - unpaid hours that you can't really call your own. This proliferation of dead time is not regulated in the current convenio, and chaotic timetables in which teachers find themselves teaching five or six hours staggered over a 12-hour period are not uncommon.

According to Rumbol, "the basic ideology behind the split in May and the Patronal's objectives is to try and create distance from the education sector, to function more like a business"; thus obliging, like any other business, employees to work every week of the year if required. The unions, however, view language academies not just as a business but as a crucial part of the lifelong learning sector. Steve Rumbol believes that “this sector is undervalued" and the push to treat it solely as a business will ensure that "it is governed by profit rather than education. The further you take it away from the concept of education, the lower the quality of teaching".

I spoke to a language academy employer with quite a different, and I suspect atypical, take on the negotiations. Jonathan Dykes, chief executive of International House Barcelona, sees collective bargaining and the convenio itself as an “historical anomaly”. He believes that schools, working in the free market as self-sustaining businesses, ought to be able to decide their own terms and conditions. "It should be entirely up to us to set our own conditions and compete with other people and offer better conditions and attract the more talented people. I know that the idea of the convenio is that it sets the minimum standards and you can always improve on those, but it seems that we're trying to oblige everyone to follow a rulebook that is never going to be doable in many cases".

The impracticality of such a diverse group sharing one convenio is indisputable, but I do believe a universal agreement is needed. Undoubtedly, some of the larger reputable schools will continue to prioritise the quality of teaching on offer, will pay their employees above and beyond the minimum, and will offer fair and competitive conditions. But the sad truth is that there are still schools, those same schools which casually define backhand payments and cheating their employees as the norm, that will put profit first and their workers' welfare last, compromising the teaching in the process. At a time when the Generalitat is pushing for a trilingual state, the English language sector should be coming into its own, galvanised by the demand for quality teaching and the offer of superior service from the professional sector. But this is inextricably tied up with workers' conditions – if the industry wants to evolve and become more professional, it will have to invest in its roots.