NOTA EDITORIAL Esta edición viene marcada por la colaboración de vosotros, nuestros lectores. A raíz de lo ocurrido en nuestra ciudad el pasado mes de marzo en el escenario del Procés de Bolonya, BCN Week se interesó, no por las versiones oficiales de los hechos, sino por vuestra experiencia en vivo y en directo, sin censuras y sin tergiversaciones.

Foto: Alma Hipp

LA LÍNEA DURA

La represión no soluciona ningún conflicto

by Montse Jardí i Segura

La represión agrava los conflictos. Estamos en una época en que a los ciudadanos nos sobran motivos para protestar, mostrar nuestro profundo malestar y exigir que nuestros poderes públicos nos atiendan. Hay demasiadas cosas que ya ni funcionan ni son creíbles y exigen unos profundos cambios por parte de nuestras instituciones. En vez de ello, éstas siguen haciendo más de lo mismo en una huida ciega y autista hacia el caos, en un patético intento de hacer ver que todo volverá a ser como antes, cuando se sabe que esto es imposible a causa de las contundentes evidencias que los conocimientos actuales sobre nuestro mundo han puesto sobre el escenario internacional. Y en esta línea de profundo estancamiento y obsolescencia política, se encuentra el no atender sistemáticamente a la ciudadanía organizada que intenta avanzar conforme a los nuevos conocimientos, llegando al extremo, con demasiada frecuencia, de usar su dominio sobre los medios de comunicación para demonizar a los que ejercen sus derechos democráticos de discrepancia y expresión, especialmente a los jóvenes, y a usar la policía como arma represiva contra los propios ciudadanos a los que, paradójicamente, su deber es protegerlos.

Un sistema en el cual se acallan las voces críticas con represión policial, detenciones, multas e incluso cárcel, en vez de escuchar esas voces y establecer diálogos abiertos, públicos y no manipulados, tiene muy poco parecido a una democracia y mucho a una dictadura. Si nuestros gobernantes, cuyo único mérito probado consiste en que se apuntaron a un partido político, no escuchan y no atienden a todas las voces críticas a las que han vuelto disidentes a base de ningunearlas, la sociedad civil estará obligada a recuperar su Soberanía y efectuar los cambios estructurales pertinentes para poder gozar de una auténtica vida democrática, que ahora le es negada. Estos cambios van a dar nacimiento a las democracias participativas, inexorablemente. No está de más, incluso es necesario, que los gobernantes, antes de seguir dando porrazos, hagan un recordatorio de la norma de mayor rango de nuestro ordenamiento jurídico, tan a menudo olvidada incluso a veces por normas de rango inferior. Hablamos de nuestra Carta Magna, de nuestra Constitución, la cual articula, entre otros muchos aspectos, que «se debe de garantizar el acceso de los grupos sociales a los medios de comunicación social dependientes del Estado; que los poderes públicos han de promover las condiciones para la participación libre y eficaz de la juventud en el desarrollo político, social, económico y cultural; y que la Soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado».

Foto: Ramon Llorensi

Bolonya s'aplica a cops de porra

by Joan Albert Franquet Planes

Maltractaments, cops de porra i detencions és el que van rebre els universitaris després de demanar diàleg durant més de quatre mesos. Tinc companys que els van desallotjar del Rectorat de la UB mentre dormien el dia 18 de març a les 5:30 de la matinada. Segons la versió dels Mossos d’Esquadra i d’alguns mitjans de comunicació, tot es va fer en ordre i tal com estava previst. La policia va presentar un vídeo com a prova. La realitat és que només van facilitar als mitjans les imatges que a ells els va interessar. Quan la càmera no gravava, tractaven de forma molt diferent els estudiants. Alguns d’ells són colpejats, amenaçats i insultats. Tampoc els van deixar agafar les seves pertinences, tot i que al vídeo es veu i s’escolta com un policia diu que les poden agafar. Més tard, al carrer, es van produir les primeres càrregues totalment injustificades i desproporcionades contra els companys desallotjats i altres que els donaven suport.

Com a resultat de tot això es va fer una crida a diverses facultats per fer una concentració pacífica a les 12 del matí davant del Rectorat. Més d’un miler d’estudiants ens hi vam sumar. Moments després d’estar concentrats va començar una nova escomesa policial contra els que estàvem allà concentrats. Es van produir moments de molta tensió i nerviosisme. Molts estudiants, i també periodistes, van resultar ferits. La protesta llavors es va desplaçar al Palau Robert darrere la conselleria d’Innovació, Universitats i Empreses. Els Mossos d’Esquadra van tornar a envestir durament contra els estudiants. Un nombrós grup d’estudiants va quedar acorralat dins dels jardins pels antidisturbis, que van aprofitar per colpejar-los. Al carrer van continuar les càrregues i persecucions.

El més preocupant de tot és com la policia perseguia els manifestants, no per dissoldre’ls, sinó amb la intenció de colpejarlos. Molts manifestants es van trobar acorralats dintre de carrers on els Mossos havien tallat el pas per les dues bandes. Quan la manifestació ja estava dissolta, les furgonetes dels antidisturbis van continuar buscant a grups d’estudiants. Així diversos grups amb “pinta” d’estudiants de 4 ó 5 persones van ser agredides pels Mossos provocant ferides de diversa consideració.

A causa d’aquesta violència policial es va convocar una altra protesta per les 8 de la tarda del mateix dia. Estudiants, professors, pares d’alumnes... es van unir per protestar contra la violència policial del matí. Tota la manifestació va transcórrer pacíficament, tret d’algun enfrontament entre un petit grup de manifestants i policies a l’altura de les Rambles. Quan la manifestació es dirigia a la plaça Sant Jaume, els Mossos van tornar a tallar el pas. A causa d’això van tornar a haver-hi enfrontaments entre uns pocs manifestants i la policia. En aquest moment va ser quan inexplicablement la policia, que ja havia començat a carregar contra la capçalera de la manifestació, va començar a carregar també per darrere de la manifestació.

Així, com s’explica que s’acorralés a un grup tant nombrós de gent? Qui va donar l’ordre? A part de tots els ferits que hi va haver, hagués pogut haver una desgràcia molt més gran. Es va provocar una allau de persones que s’esclafaven les unes a les altres. La policia, en teoria, hi és per protegir el ciutadà, no per agredir-lo. Quan els manifestants es van poder escapar pels carrers pròxims, la policia va actuar com al matí. Durant més d’una hora va estar perseguint a gent que es trobava a la zona. Amb aquestes noves accions de violència la policia va crear encara més pànic i confusió. Alguns manifestants per evitar ser agredits o detinguts es van defensar com van poder dels atacs. Alguns mitjans de comunicació i els Mossos van utilitzar aquestes poquíssimes imatges de manifestants posant objectes enmig del carrer i tirant algun objecte per criminalitzar els manifestants i poder justificar la seva violència. Vull aprofitar aquestes línies per denunciar la manipulació de diversos mitjans de comunicació que després, quan es demostra que els informes policíacs són falsos, no rectifiquen.

Des del franquisme que no es permetia que la policia entrés lliurement a les universitats. Alguna cosa falla en aquesta policia que ha recordat a tanta gent temps passats. Per part dels estudiants es va demostrar que no es busca la confrontació ni la violència. En l’última manifestació en que es va canviar el recorregut i no es va passar per les Rambles, sinó que es va dirigir cap a Sants per evitar enfrontaments amb la policia, queden clares les intencions. Els estudiants i ara també professors i membres del PAS continuem demanant diàleg. Quin futur espera a aquesta societat si la universitat no té futur?

Què És el Pla Bolonya?

L’Espai Europeu d’Educació Superior, conegut popularment com a Pla Bolonya, sorgeix a partir de diversos acords i declaracions. El principal objectiu del procés de Bolonya és la liberalització del sector de l’ensenyament, en concret el de l’ensenyament superior.

Aquesta liberalització del sector passa per una transformació profunda de l’essència de la universitat. Els principals canvis són l’enfocament mercantilista de la docència, la introducció de la noció de competitivitat com a garantia de qualitat i el foment de la inversió privada.

El procés de Bolonya implica la modificació de les actuals titulacions per tal d’adaptarles als nous conceptes propis de la reforma. Les actuals llicenciatures, diplomatures i enginyeries es converteixen en un grau bàsic i general, que es pot complementar amb un màster específic. El tercer cicle (màster i/o doctorat) manté la mateixa estructura de títols, però aquests pateixen fortes modificacions.

Els futurs estudiants es veuen perjudicats en diversos aspectes. En primer lloc hi haurà una major dificultat a l’hora de poder pagar la matrícula, per l’increment del preu i per la reducció de beques. També es dificultarà l’accés a la formació, ja que el coneixement específic passarà a formar part del segon cicle. Els actuals estudiants universitaris hauran de passar a les noves titulacions, així com també patiran la pujada dels preus i les noves formes de docència.

Per a més informació: http://bolonya.org

Azul Peligro

by Adriana Ribas Aguilera

Atrapada, en peligro. Una sensación totalmente paradójica teniendo en cuenta que todo transcurría acorde con lo que era, una manifestación pacífica en la que miles de personas mostraban su repulsa a una represión policial para muchos no justificada y excesiva. Ya desde el primer momento se sentía la tensión. Cuando, desde plaça Universitat, empezamos a marchar, nos dimos cuenta de que tanto delante como detrás de la multitud había furgones de los Mossos d’Esquadra. Y no hablo ni de uno, ni de dos, ni de diez. Un poco más allá, ya en Pelai, una compañera me señaló, con cara asustada, una de las callejuelas que cruzan perpendicularmente esta calle. Mi rostro cambió: estaba cerrada, barrada; no sólo por más furgones de los Mossos, sino también por una especie de reja a través de la que era imposible pasar. ¿Para qué iban a cerrar las calles, no posibilitando ninguna salida? Sentí respeto, me puse alerta. Pero llámenme ingenua, no pensé que la policía fuera a cargar contra personas que, sin altercados, manifestaba su opinión. En plaça Catalunya pude comprobar que no solamente había estudiantes, también había parejas con sus hijos, miembros de distintas asociaciones y jubilados.

Un rato después, ya en via Laietana, la tensión –en mi opinión no provocada en ningún caso por los manifestantes− reventó. Sin que hubiera ocurrido nada, explotaron las sirenas y los furgones que cerraban la manifestación aceleraron. Todo se tiñó de la incómoda luz azul de las sirenas, se oían alarmas y gritos. La gente corría, desesperada. Es difícil describir lo que sentí: miedo, angustia, una sensación que nunca antes había experimentado. Porque, aunque parezca mentira, lo que ocurría era real. Una amiga me cogió de la mano y chilló un “¡corre!” que nunca antes había oído. Entramos en un callejón que cruza via Laietana, sin tiempo para preguntarnos por qué corríamos, qué delito habíamos cometido para huir de las personas que teníamos entendido que debían protegernos. Al llegar al final de la callejón, una hilera de Mossos nos impidió salir. Lamentos, gritos... Vimos cómo muchos saltaron más de un metro para escapar, porque supongo que ya todos éramos conscientes de que si nos cogían, nos harían daño. Corríamos con pánico. Nos persiguieron por las callejuelas de la catedral, siempre con las porras levantadas. Ya no estábamos en via Laietana, nos habían dispersado, pero seguían persiguiéndonos. Cuando por fin pudimos dejar de correr, impotentes y siempre alerta, los nervios salieron a flote: «¿Qué está pasando?, ¿es esto posible? ¿Cómo puede ser que, por manifestarme, haya corrido el riesgo de que las “fuerzas del orden” me golpearan?».

A pesar de todo, mi historia acaba, más o menos, con un final feliz. Y me refiero a que no sufrí ningún tipo de daño físico. Y ello no se debe a que corriera más que los demás, sino a que tuve la suerte que cuando empezó todo pude correr por un callejón. Pero muchos otros estaban atrapados, como un ratón que ha caído en la trampa. Todos hemos visto luego las imágenes de golpes indiscriminados, no solamente en las piernas. Vimos cómo se perseguía a los manifestantes por el Born y el mercado de Santa Catalina, cuando ya no estaban en via Laietana. Y todo teñido por el azul, acechante, de las sirenas, acompañado de los gritos, las corredizas sobre el asfalto... Les he dicho que yo tuve, más o menos, un final feliz. Porque no sufrí daños físicos, al contrario que muchas otras personas: no sólo estudiantes, sino también, todos lo sabemos, periodistas, parejas, extranjeros... Yo lo único que he perdido es la confianza en la autoridad, tanto policial como, en cierto sentido, institucional. Llegué con esperanza y salí de la manifestación con miedo e incredulidad. Si a esto le podemos llamar un final feliz, sólo puedo decir, a quien se sienta aludido que “buen trabajo”.

Joc de Pistes

by Anna Serrano Bellavista

2008. Matí de dijous. A la facultat hi ha gent, diaris, fotocòpies, pancartes,... normalitat. Avui, 29 de maig, hi ha Junt Permanent; es veu que ens aproven els graus. Sí, aquells que no ens han explicat mai.

Tots anem cap a la Sala de Juntes. Què estrany, la degana fa tard... No, no fa tard; resulta que ha vingut, ha constituït la Junta a fora (segons ella, amb un peu a dins de la sala) i l’ha ajornat per demà. No ens ho podem creure, s’ha rigut de tots nosaltres.

Ens dirigim al deganat armats amb apunts i indignació a demanar una explicació, però la porta està tancada. Quan aconseguim entrar, el més semblant a una explicació són els objectius de diverses càmeres que ens apunten directament a la cara i paraules com ara: «Amb aquesta gent no s’hi pot parlar».

Divendres 30 de maig, al rectorat, on està convocada la Junta Permanent. Membres de seguretat de la UAB, ordres de prohibir l’entrada a tothom, portes tancades i ni rastre de l’equip de deganat. Un membre de seguretat pateix una lipotímia, és l’excusa perfecta per acusar els estudiants de violència: la versió oficial de la UAB diu que hi ha hagut agressió, però el que han enregistrat les càmeres de seguretat de l’edifici no apareix enlloc.

Ara que som al rectorat ens informen que, finalment, la Junta tindrà lloc al deganat. Realment, això comença a semblar una broma en forma de joc de pistes.

Uns dies després, els graus s’aproven a la Casa de Convalescència de Barcelona sense haver estat aprovats a la Junta Permanent. Com a convidats estrella hi ha els Mossos d’Esquadra, que també són convidats a la Junta Permanent que té lloc cap a mitjans de juny on, finalment, s’aproven els graus sense tenir en compte els estudiants.

Al cap d’uns dies, apareixen trenta-tres expedients disciplinaris per alguns d’aquells estudiants que, armats amb apunts, van anar a demanar explicacions.

A l’octubre de 2008 es presenta un curs mogut que comença amb una acampada a la UAB demanant la retirada dels expedients.

Ha passat gairebé mig any, ja som al novembre. El dia 20, després d’una manifestació al centre de Barcelona, centenars d’estudiants entren al rectorat de la UB, a l’edifici històric. Es demana que s’aturi el procés de Bolonya i la retirada dels expedients. A partir d’aquí, diverses facultats de la UAB se sumen a les ocupacions. Entre aquestes, hi ha la facultat de Filosofia i Lletres, que aconsegueix aturar les classes durant quatre setmanes. Es respira un ambient tens, molta gent es comença a adonar que els estudiants tenim prou força com per paralitzar l’activitat acadèmica.

Evidentment, molts estan en contra de tot aquest moviment. Molts que sovint han preferit un cafè o una partida de cartes abans que contribuir en una decisió col•lectiva presa en una assemblea. «És que tres-centes persones no poden decidir per quatre mil». No haurien de poder, però les assemblees es fan, s’informen en pancartes gegants a l’entrada de la facultat. I tot i així, hi ha qui prefereix un cafè.

A mitjans de desembre, sis dels estudiants expedientats són expulsats i vint-i-vuit són amonestats. Com a resposta, el 18 de desembre, durant mitja hora, es talla el trànsit de vies principals, com ara la Diagonal o l’AP7.

Han passat uns mesos, estem al mes de març de 2009. Mentre el rectorat de la UB continua ocupat (sense aturar classes), la manifestació del dia 12 finalitza amb l’ocupació d’una facultat de la Universitat Pompeu Fabra, que és desallotjada pels Mossos d’Esquadra quan han passat poc més de vint-i-quatre hores.

El dia 18 de març, de matinada, un despertador poc habitual arriba al rectorat de la UB. Els cops de porra potser no fan gaire soroll, però no poden continuar dormint... Les càrregues policials continuen durant tot el dia a Barcelona, i al vespre es convoca una manifestació en contra d’aquests fets.

Una setmana després, el dia 26 al vespre, té lloc una manifestació multitudinària i pacífica on es condemna l’actuació dels Mossos d’Esquadra.

Avui, dia 31 de març, el deganat de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona està tancat per motius desconeguts. Fa un any, voltava personal de neteja per la facultat. Avui, i des de fa uns dies, els fan companyia uns quants membres de seguretat de la UAB. Deu ser que som molt perillosos.