LESSON 14 No calia anar a Cornellà by Judith Alarcón Bardera

“Cornellà de Llobregat, parada de tram El Pedró.”

M’endinso en el paisatge desolador de l’extraradi pensant “on collons m’he ficat?!”. Però, una feina és una feina. Enfilo el carrer Granada, seu de Sutti Health, ridícul nom per aquesta empresa d’estafadors que m’esperava amb els braços oberts a la segona planta del número 34.

Pujo les escales de l’edifici i m’arriba la remor inconfusible de les teleoperadores, pedra angular d’aquests negocis que avui venen aspiradores i demà planxes industrials per a les llars.

Unes quantes chonis surten per la porta quan anava a tocar el timbre, així que m’he colat. A la “sala d’espera” hi ha una recepcionista menuda, d’edat imprecisa; la seva roba diu 22, les bosses sota els ulls diuen 30. “Vinc per l’entrevista de feina, em van dir que preguntés per la Loli”, li dic. “Sí, puedes esperar aquí un minuto, por favor.” M’assento i miro el meu voltant: sóc objecte de mirades com la meva. Unes quinze persones s’esperen amb cara d’incògnita. Quan deixo de ser la novetat, la majoria abaixen la mirada per rellegir per centèsima vegada els seus missatges. D’altres tornen a papar mosques mentre masteguen xiclet. “Quina merda”, penso, “no tinc xiclet. Segur que quan em cridin em farà pudor l’alè”.

Però no puc donar fil a aquestes cabòries, perquè de seguida apareix una matrona, que deu ser la Loli, en els seus quaranta, o trenta llargs molt mal portats, grassa sense manies, i tenyida de caoba. Ens fa passar “a todos los que hemos venido por la entrevista”, i comencem la peregrinació, amb el cul de la Loli al davant, cap a una sala mal ventilada.

M’assec al bell mig de la sala, com a bona covarda que sóc, però sorprenentment els altres ocupen els últims llocs, així quedo a segona fila. Al meu costat s’asseuen dues nenes amb pírcings d’aquells que simulen una piga a un costat del llavi superior, potser per imitar la sensual piga de la Cindy Crawford? Al meu davant una noia no para de fer-se i refer-se la cua de cavall amb la que controla les extensions de cabell negre i ondulat.

Quan amb una breu ullada (que pretén ser) simpàtica la Loli comprova que estem atents, ens convida a presentar-nos. I aquí, per. I aquí, per desgràcia, ja ens comencen a passar pel garbell d’una forma molt coneguda. Em maleeixo els ossos una i mil vegades per haver caigut de nou en aquesta trampa. Noi 1: “Me llamo Quique, tengo 26 años, soy de San Adrián y... y... no sé que más decir”. Rialleta general.

La Loli ens anima a confessar hobbies, somnis, traumes i intimitats vàries, com ara el nom de les nostres mascotes. Un per un ens esforcem per ser més simpàtics, dicharacheros i seductors que l’anterior. Alguns no han nascut per parlar en públic i ni tan sols intenten no semblar analfabets. Em comença a pujar un regust a bilis incontrolable. “Què merda hi faig aquí.” Tot i així, quan em toca el torn, m’aixeco i segueixo amb la farsa. “Hipòcrita, hipòcrita”, rondina la veueta de dins del cervell amb la cançoneta del càstig quan m’assec.

Quan l’últim candidat, un argentí d’extraordinàries habilitats socials que s’envolta de col·legues que li riuen les gracietes, finalitza el seu speech, arriba el moment de destapar la caixa dels trons.

La Loli amenaça amb revelar-nos què merda hi fem aquí. Però abans ens comunica que, malauradament, no tothom ha passat la primera prova de selecció (?). Amb el dit assenyala uns quants pàmfils i pàmfiles que marxen amb silenciosa resignació. Desesperada comprovo que he passat la prova juntament amb el grup d’argentins i tres juanis de vint i molts, d’aquestes que ja tenen dos churumbeles, però porten camisa de Mango i semblen professionals de qualsevol cosa. Estic lost. Atrapada en un lloc on no sé com he arribat, amb gent que poca cosa té a veure amb mi, amb una missió que no entenc. La Loli encén l’aparell de vídeo i sospito que en qualsevol moment sortirà el símbol de Dharma a la pantalla. Fóra llums.

A continuació, 10 minuts d’apologia de les virtuts del nou aparell que filtrarà l’aigua de la teva llar. Ja no patiràs per la salut dels teus! Amb aquest aparell s’eliminaran el clor, la cal i la resta de sediments que conté l’aigua de l’aixeta, i ja no morireu de càncer, ni tu, ni els nens, ni la iaia, ni el gosset Rocky.

Fortes ganes de vomitar, ara sí. El vídeo s’acaba i, encenent el llum, la Loli ens desperta del somni humit d’aigua de l’aixeta.

La nostra missió ara és molt clara. Hem estat escollits per portar la bona nova del filtrat de l’aigua per les llars. Predicarem la paraula porta a porta. Serem comercials, tot i que, entre nosaltres, ens coneixerem com a apòstols del filtrat. Obrint els ulls i les consciències i, sobretot, buidant les butxaques.

Els meus nous companys s’ho prenen seriosament. “Vull morir aquí mateix. No penso fer aquesta feina. Per què cony he vingut!!”, és l’únic que puc pensar ara mateix, mentre intento posar cara que m’interesso pels incentius i comissions. Per un moment, imagino que podria vomitar sobre les sabates de la Loli i fugir per donar categoria a aquest malson. Però sóc d’escola de monges. Tan bon punt surti d’aquí, em limitaré a ignorar les trucades de número desconegut.