Arroz Negro

Una madeja

by Iván Humanes

El niño tira del ovillo con una insistencia de gato y la viejecita deja hacer. En el porche, arrebujada la madeja, pegada a la barriga, la abuela tiembla cada vez que el niño estira y la bola gira en los cuencos de sus manos. A lo lejos el cielo con las nubes, más allá de los tejados y las antenas de las otras casas. Y la vieja que piensa que cualquier tiempo aislado con un quinqué de petróleo, unos cuantos animales en el establo y un marido calentando la cama siempre fue mejor que este lugar extraño. Y lo dice así.

–Es un lugar extraño.

La impertinencia gatuna del niño en desmontar la madeja se detiene, mira hacia los lados y ve casas, una urbanización apiñada en grises y el niño pregunta a la abuela qué ha dicho, que no le ha escuchado bien porque el fisfís de la lana que él estira le ha cortado el mensaje. Y fisfís lo pronuncia con gestos que denotan un amargor gustoso en el tacto, enredando esa palabra, fisfís, en su boca. Una y otra vez. Fisfís, fisfís, fisfís.

–Es un lugar extraño, un lugar de mierda, vamos –dice la vieja mientras se hamaca.

Y el niño hace que no ha escuchado nada y sigue con su manía de quitar y quitar de la bola de lana las hebras largas.

–¿Quién te iba a decir a ti que te encontrarías con esto? –Ríe la abuela–. Ah, y de los muertos nadie se acuerda, nadie, pues este lugar es demasiado raro para que alguien recuerde algo.

Corretea delante de la ella, sale del porche y piensa en rodear la casa de hilo, porque ahora sus padres no están y la abuela (de eso él está completamente seguro) no va a revelar ningún secreto. Porque él y ella son inseparables. Porque él se ha callado muchas cosas de ella. Porque sí. Porque a ella le conviene. En el estirar nota cómo el tacto áspero de la lana le resbala por sus manitas de niño y le pone el vello de punta. De fondo, el ronroneo de la mujer:

–¿Tú te acordarás de mí? ¿Te acordarás? Mi nieto, ¿tú te?

Él estira y estira, no quiere ver esas casas de ladrillos deslucidos de las que su abuela habla mezclando palabrotas una vez sí y otra también y baja la vista y continúa con el juego. Pese a que eso, el estirar y el escuchar a su abuela gruñir, en el fondo, le agrada, sólo cuando las hebras verdes llegan a cambiar de color y del verde apagado pasan al rojo profundo, sanguinolento, el niño abre la boca asustado y señala sus manos.

–Abuela, mancha –grita.

–Lo que decía, extraño –contesta ella.

La mujer entorna los ojos, vuelve a recordar quién sabe qué y cree que hace poco tuvo un sueño muy parecido a lo que él y ella, casi clandestinamente, están haciendo. Que estire pese a todo, le ordena. Y le confiesa que eso mismo que él puede ver como feo ahora, a ella le hace muy feliz, dice, porque a partir de este momento ya creerá en los sueños a pies juntillas. Cierra los ojos, antes intenta captar algún matiz ocurrente en la tarde. No puede. Y le da ánimos al nieto.

–Estira, estira, estira –repite.

él la mira apenado y procede. Como un castigo, sigue desenrollando la madeja encarnada. Que no haga fisfís y que el sonido haya cambiado a un gloup gloup gloup pegajoso, le asusta. Pero él da la vuelta a la casa, porche incluido; una vuelta que desde siempre había deseado dar. Y aunque se aleja cada vez más, sigue escuchando a lo lejos las quejas y los suspiros secos, la súplica de que siga estirando más.

Iván Humanes (Barcelona, 1976). Licenciado en Derecho. Coeditor de la revista digital Dado roto. Ha publicado La memoria del laberinto (CyH), Malditos (Grafein) y 101 coños (Grafein). Una madeja formará parte de su nuevo libro de relatos Los caníbales, que publicará en 2010 la editorial zaragozana Libros del Innombrable.

Sóc una zorra

by Jérôme du Stridon

Si és que, ben mirat, sóc una zorra. La veritat és que es fa bastant difícil dubtar-ho, però són coses que costen d’acceptar, almenys en un principi. Sí, exacte, a tothom li encanta passar-se quatre hores semi inconscient a les fosques, a discos on teòricament s’hi va a ballar però és impossible moure’t perquè estan a petar de gent, i allà, entre cubates i suors, amb una música que et xiulen les orelles, és on segur que comencem les més belles amistats o, no, millor, boniques històries d’amor que acaben el matí següent amb un ja-et-trucaré. Sí, és clar, a tothom li encanten les festes a pisos d’un col·lega d’un col·lega d’un col·lega i fer veure que un s’ho passa bé mantenint sempre la mateixa conversa amb quasi desconeguts, una conversa que només pot avançar uns pocs passos perquè sempre hi ha alguna agradable interrupció que queda en curtes rèpliques circumstancials. Sí, ara ja sabeu per on vaig, però creieu-me, a mi realment m’entusiasma aquesta vida d’alegria i poca feina, m’encanta com m’encanta un gelat de xocolata i grumolls de brownie, però jo, en el fons, sóc una zorra i no entenc que aquesta vida fenomenal tingui límits absurds. M’explico, que amor lliure i fortuït, sí, però no em miris la nòvia que et parteixo la cara, que dos por uno als cubates i anem a pillar- la aquesta nit però la ketamina no, que no som ionquis, nosaltres, que la vida és canalla però avui no surto que demà curro. No puc entendre aquesta tebiesa que gira al voltant d’un punt mitjà que mai he estat capaç de trobar, un equilibri malvat que un filòsof diu erròniament daurat i tots ens el creiem. A què vénen aquestes mitges tintes que al final són gris descolorit sobre el paper blanc de la vida? Perquè, al capdavall, d’aquest tímid vascular, un punt tan minúscul com ben definit en la línia recta que va del res al tot, també en puc dir rígida moralitat, que ara és sexe i drogues i rock-and-roll, potser sí, però també bastant mediocre (s’ha de dir), massa tranquil·la, massa atapeïda, massa cara, la veritat, i sempre banyada del mateix instint de ramat que abans portava tothom a les croades. En el fons el que ens encanta és no plantejar-nos res, no haver de triar entre el tot o el res, però és que precisament aquesta, amics, és la pregunta essencial de la vida. Com quan cada matí ve el dimoni, et mira burlescament amb el cap mig inclinat, els ulls que fulguren roig entre els cabells esbullats i el somriure que caracteritza les persones intel·ligents, i et pregunta què és allò que vols. Jo no penso pas en una aposta que impliqui mercadeig i no se m’acut afegir però-sempre-dins-d’uns-límits-sisplau al final de la frase. No. és pretendre posseir la infinitud de l’univers que m’ha convertit en una puta, bandejat i acusat, amb raó (ho reconec), per una moral de parets inflexibles i també incomprensibles. Només hi ha una vida i és aquesta. En ella, dintre del seu mateix nucli de lluna i plata, s’hi entortolliguen tots els àtoms que habiten a l’univers, tots els instants de la llarguíssima línia del temps, en tendre paisatge volcànic i immensament profund, que és el meu cor que encara salvatge batega d’acord amb la bonica simfonia de l’Eternitat. és un dolç exili, aquest que m’ha col·locat al caire de la realitat, just suspès sobre l’abisme.

I és ara que parlo amb tu, preciosa, en aquesta festa tan avorrida i mentrestant tu contra l’ampit de la porta, quan sento tot això que em fa pensar que sóc una zorra, quan faig veure que t’estic escoltant en silenci però de fet només t’observo feliç com em parles somrient, explicant-me coses que ara la veritat no m’interessen gaire; però és que sóc una zorra i sincerament no veig cap motiu per no saltar l’abismal separació que va de mi a tu, per no acabar resseguint lentament amb el dit índex cada una de les teves corbes de carn, i prenc clara consciència del relleu tan nítid que té el cosmos, un relleu gairebé real, i gaudeixo de la total falta de límits que comporta tenir el cor completament obert: una hipersensibilitat al món que contínuament li fa l’amor, com una puta que mai es nega a res.